Permetin que els convidi a travessar una porta. No és la d'un teatre, ni la d'un temple, ni la d'un manicomi, tot i que comparteix atributs amb els tres. És la porta d'Urgències, el sanctasanctòrum de la malaltia sobtada, el Purgatori on el temps s'atura i la paciència és l'única moneda de curs legal. He retornat a aquest oceà de fluids i laments, aquest cop no com a remer d'ambulància, sinó com el modest faroner que coordina les marees de metges i malalts, assegurant que la llum del caduceu no s'extingeixi mai. I des d'aquesta talaia, rere anys d'observació empírica, he arribat a una conclusió axiomàtica, a una veritat tan ineludible com herètica.
Breviari d'un estupor sistemàtic. Soliloquis d'un amanuense que aplica la lògica com un àcid al teatre del despropòsit contemporani. Cròniques sobre la burocràcia, els dogmes moderns i la solemne estupidesa quotidiana. Un recull per a esperits afins que ja només aspiren a redactar l'esquela de la coherència amb una mica d'estil.