Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Recordo, en els anals boirosos de la meva pròpia puerícia, una llei de la física tan immutable com la de la gravetat: la Llei de la Trajectòria Materna. Sostenia que qualsevol objecte contundent però aerodinàmicament estable —una sabatilla, un drap de cuina, l'ocasional llibre de butxaca— podia, sota l'impuls d'una justa ira parental, convertir-se en un projectil teledirigit d'una precisió sorprenent. L'impacte no només corregia la conducta, sinó que impartia una lliçó inoblidable sobre causa, efecte i la importància de la velocitat d'evasió. Era una pedagogia crua, sí, però que forjava en la ment infantil un saludable respecte pels límits.

Assistim, meus estupefactes i astorats confrares, al floriment d'una nova, sorprenent, enlluernadora, portentosa, miraculosa nissaga d'infants prodigi. Una generació de petits titans, de minúsculs semideus, de precoços polímates, l'existència dels quals sembla desafiar les anquilosades lleis de la corba de Bell. Els seus devots progenitors, convertits en cronistes i hagiògrafs de la seva pròpia prole, ens anuncien diàriament la bona nova: els seus plançons no són simples nens; són la síntesi millorada d'Einstein i Steve Jobs, un híbrid de Newton i Mozart, la segona vinguda de Leonardo da Vinci en format de butxaca. El miracle, la prova irrefutable, l'estigma diví que confirma la seva genialitat, és la seva destresa innata, instintiva, gairebé preternatural amb l'artefacte. Observin el demiürg domèstic, el pare o la mare, amb el rostre transfigurat per l'èxt...