Opus Plangoris Perpetui (en Clau de Dolor Sostingut i Diamant Perdut): De l'Art de No Veure i la Ciència de Plorar Tard
Permetin-me dissertar sobre el més tràgic, patètic, llastimós, deplorable, funest de tots els arquetips humans: no el malvat, no el màrtir, sinó el Ploraner Perpetu. Aquella ànima en pena, aquell espectre errant, aquell fantasma vociferant que ha convertit la seva existència en un inacabable, interminable, incessant, sempitern funeral per una felicitat que un dia va tenir a les mans i que, en un acte de ceguesa còsmica, va deixar escapar com si fos sorra. Contemplin l'individu en la seva era daurada, en el seu apogeu inconscient. El Destí, en un acte de generositat inaudita, gairebé insultant, li havia dipositat a la falda una joia. No parlo d'un mer ornament, d'una quincalla brillant. Parlo d'una obra mestra de l'artífex universal. Una creació única, singular, irrepetible, inimitable, exclusiva. Podia ser un amor d'una lleialtat adamantina, una amistat forjada amb l'acer dels juraments in...