Soliloquis d'un Amanuense Perplex

S'acompleix avui, amb la precisió matemàtica d'una condemna penitenciària, un any exacte des del meu exili. Un any des que els fats administratius, en un gir que ells anomenen "promoció" i jo visc com una deportació, em van arrencar del meu hàbitat natural. Jo, que era feliç, immensament feliç, a la primera línia del front, en aquella trinxera de fluorescents i cafè de màquina que són les Urgències. I no en qualsevol horari, no. Jo habitava el torn maleït per als febles, el torn dels vampirs i els insomnes, el torn on la humanitat es mostra sense filtres: la Nit.

Moltes vegades, en la quietud de la nit, quan el soroll del món s'apaga i només queda el brunzit de la nevera i el dels propis pensaments, m'assalta una pregunta. És una qüestió ingènua, gairebé infantil, pròpia de qui observa un formiguer i no entén per què unes formigues ataquen les altres sense motiu aparent: Qui podria tenir-me enveja a mi?