Opus Viarius Agonicus (en Clau de Primera Lenta i Paciència Extinta): De la Gran Fuga i el Conqueridor de Braves
Vet aquí l'adveniment del crepuscle del divendres, aquell instant sagrat, aquell moment numinós en què la Deïtat Tirànica de la Productivitat allibera les cadenes dels seus serfs. I aleshores, com si obeïssin a una crida atàvica, a un impuls genètic irrefrenable, l'Homo Sapiens Urbanita dona començament al seu gran, cíclic, setmanal i absolutament demencial èxode. Assistim a la mobilització de les legions. Falanges motoritzades, cohorts d'acer i plàstic, es preparen per a la fugida del Gran Rusc, de l'Urbs de Ciment, del Panteó de la Pressa. El seu objectiu: escapar de la civilització. El seu destí: un paradís rústic, anhelat, somiat, idealitzat, ja sigui a les costes o als cims, on prometen purificar la seva ànima maculada per l'estrès de la setmana. I per a assolir aquest nirvana, aquest recés de pau, se sotmeten voluntàriament a ...