Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

Permetin que els convidi a travessar una porta. No és la d'un teatre, ni la d'un temple, ni la d'un manicomi, tot i que comparteix atributs amb els tres. És la porta d'Urgències, el sanctasanctòrum de la malaltia sobtada, el Purgatori on el temps s'atura i la paciència és l'única moneda de curs legal. He retornat a aquest oceà de fluids i laments, aquest cop no com a remer d'ambulància, sinó com el modest faroner que coordina les marees de metges i malalts, assegurant que la llum del caduceu no s'extingeixi mai. I des d'aquesta talaia, rere anys d'observació empírica, he arribat a una conclusió axiomàtica, a una veritat tan ineludible com herètica.