Soliloquis d'un Amanuense Perplex

  En el panteó dels malfactors de la matèria, existeixen aristòcrates del verí, agents letals amb un llinatge irreprotxable. Parlo del plom, aquell lent assassí d'imperis i cervells; del mercuri, el cartògraf foll de les tremolors; de l'arsènic, el discret murmuri a la copa de vi. Parlo de la radiació, aquella ira invisible dels àtoms que desfilagarsa el teixit mateix de la vida. Eren, i són, conceptes d'una puresa i una contundència admirables. La Toxicitat, en la seva accepció primigènia, no era una opinió. Era un fet. Un fet mesurable en dosis letals i fallades orgàniques.

Permetin-me dissertar sobre el més tràgic, patètic, llastimós, deplorable, funest de tots els arquetips humans: no el malvat, no el màrtir, sinó el Ploraner Perpetu. Aquella ànima en pena, aquell espectre errant, aquell fantasma vociferant que ha convertit la seva existència en un inacabable, interminable, incessant, sempitern funeral per una felicitat que un dia va tenir a les mans i que, en un acte de ceguesa còsmica, va deixar escapar com si fos sorra. Contemplin l'individu en la seva era daurada, en el seu apogeu inconscient. El Destí, en un acte de generositat inaudita, gairebé insultant, li havia dipositat a la falda una joia. No parlo d'un mer ornament, d'una quincalla brillant. Parlo d'una obra mestra de l'artífex universal. Una creació única, singular, irrepetible, inimitable, exclusiva. Podia ser un amor d'una lleialtat adamantina, una amistat forjada amb l'acer dels juraments in...

Vet aquí el començament de la nostra faula, el punt de partida de tot heroi abans de ser-ho: el Regne de la Tèbia. És un feu petit, acollidor, confortable, segur, predictible, afalagador i, per això mateix, letal. En aquest regne, el nostre protagonista és el monarca absolut, el sobirà indiscutible, el cèsar de la seva pròpia i minúscula Roma. Cadascuna de les seves paraules és un edicte de saviesa; cada ocurrència, una genialitat celebrada amb l'aplaudiment fàcil i el riure prompt de una cort d'aduladors de minvat enteniment. És, en definitiva, el més llest de la sala. I la seva parella, el consort perfecte per a un rei de tan modest imperi, és un mirall que només retorna una imatge de plàcida, serena, incontestada i soporífera superioritat. És el paradís de la vanitat, l'Arcàdia de l'autocomplaença. Però fins i tot en ...