Opus Vocoder Mortis (en Si Bemoll Sincopat i Coherència Extinta): Del Panteó Buit i el Rèquiem dels Titans
Els qui vam tenir el privilegi de néixer sota la llum crepuscular del segle XX, som avui els custodis d'un panteó en runes. Som els darrers sacerdots d'un culte els déus del qual, si no han mort, han estat exiliats a l'Olimp de la radiofórmula de matinada. Recordem una era, una Arcàdia sònica, on titans caminaven sobre la Terra. Parlo dels Mercury, dels Jackson, dels Sting; arquitectes de catedrals sonores, mestres de la melodia i el verb. Aquella era la gran República de la Música. Un estat federal on convivien, en sorollosa però respectuosa harmonia, els ducats del heavy metal, els comtats del punk, els principats del pop i les baronies del rockabilly. Cadascú amb els seus estendards i els seus himnes, però tots jurant lleialtat als mateixos principis immutables: la lletra, la melodia, l'harmonia i la veu. Una veu que, com l'acer forjat, podia ser imperfecta, però era genuïna i creada en el foc d...