Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Permetin-me una confessió, meus soferts confrares de la perplexitat. Jo, que em solaço desxifrant la tàctica alexandrina a Gaugamela o l'arquitectura lògica d'un sistema ben ordenat, em trobo intel·lectualment inerme, com un legionari sense escut, davant de l'oracle insondable d'allò que la cúria moderna ha pontificat com a "Art". I confesso que sospito que no és el meu intel·lecte el que flaqueja, sinó el mateix oracle el que balbuceja en un idioma inventat perquè tots fem veure que l'entenem.

  Si algú es veiés en l'hercúlia tasca de destil·lar l'ànima d'aquest nostre país en un únic símbol, en un arquetip irrefutable, s'enfrontaria a un cisma de proporcions teològiques. Certs erudits postularien la  Migdiada , però la seva candidatura es dissol en un mar de disputes bizantines: ha de ser el letarg breu, gairebé místic, de vint minuts a l'estil regeneratiu, o la immersió abissal de sofà, pijama i orinal?