Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

  I s'esdevingué en aquells dies, darrers de l'any de Gràcia de 2025, que l'august Sanedrí que regia els destins de la Ciutat Comtal, far autoproclamat de l'acollida i gresol de totes les fes, va emetre un dels seus ja cèlebres decrets. Mes abans de revelar la naturalesa del decret, permetin-me narrar una història, una paràbola que bé podria haver ocorregut a les seves mateixes portes.

Permetin-me una profecia personal, datada avui, en aquest primer dia de novembre de 2025. D'aquí a uns anys, la meva modesta carcassa reposarà en la seva morada final, un cubicle sense pretensions en algun carreró anònim d'un cementiri. Un nínxol, sí, aquelles golfes del més enllà on els ossos, o les seves cendres, es lliuren a un letarg geològic, una cosa semblant a les meves migdiades, però, sospito, de durada considerablement major.

Els qui vam tenir el privilegi de néixer sota la llum crepuscular del segle XX, som avui els custodis d'un panteó en runes. Som els darrers sacerdots d'un culte els déus del qual, si no han mort, han estat exiliats a l'Olimp de la radiofórmula de matinada. Recordem una era, una Arcàdia sònica, on titans caminaven sobre la Terra. Parlo dels Mercury, dels Jackson, dels Sting; arquitectes de catedrals sonores, mestres de la melodia i el verb. Aquella era la gran República de la Música. Un estat federal on convivien, en sorollosa però respectuosa harmonia, els ducats del heavy metal, els comtats del punk, els principats del pop i les baronies del rockabilly. Cadascú amb els seus estendards i els seus himnes, però tots jurant lleialtat als mateixos principis immutables: la lletra, la melodia, l'harmonia i la veu. Una veu que, com l'acer forjat, podia ser imperfecta, però era genuïna i creada en el foc d...

Assistim, meus pacients i perplexos confrares, a la gestació d'una nova croada, d'una guerra santa lliurada no per la conquesta de Jerusalem, sinó per la presa d'una fortalesa molt més inexpugnable: l'Institut d'Estudis Catalans. Una legió de nous templers, armats no amb l'espasa, sinó amb el neologisme, s'ha embarcat en una missió audaç, atrevida, agosarada, intrèpida, valenta, coratjosa, resolta, decidida: l'extirpació quirúrgica del gènere gramatical.

Assistim, meus cars confrares de l'escepticisme, a l'adveniment d'una nova fe. No té déus de carn i ossos, però sí els seus pontífexs, els seus dogmes, els seus anatemes i la seva Inquisició. És el Culte Verd, l'Eclesia de la Sostenibilitat, i els seus acòlits, joves de fervor tan vehement com escassa memòria, prediquen el seu evangeli en els nous púlpits: les caixes dels supermercats, els fòrums d'internet, les tertúlies del cafè. Permetin-me, abans de prosseguir, un exercici de memòria, una excavació arqueològica en els estrats de la meva pròpia biografia. Recordo ser l'herald, el jove emissari enviat pel matriarcat familiar a la litúrgia diària dels recàrrecs. I en aquell temps, sense saber-ho, practicàvem una ecologia tan estricta que avui ens convalidaria un doctorat en Sostenibilitat per la Universitat de Friburg. Ningú parlava...