Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Permetin-me una confessió, meus soferts confrares de la perplexitat. Jo, que em solaço desxifrant la tàctica alexandrina a Gaugamela o l'arquitectura lògica d'un sistema ben ordenat, em trobo intel·lectualment inerme, com un legionari sense escut, davant de l'oracle insondable d'allò que la cúria moderna ha pontificat com a "Art". I confesso que sospito que no és el meu intel·lecte el que flaqueja, sinó el mateix oracle el que balbuceja en un idioma inventat perquè tots fem veure que l'entenem.

Observin amb mi, si els plau i la fatiga existencial no els ha vençut encara, el Gran Tauler sobre el qual es dirimeix la nostra tediosa tragicomèdia. Un artefacte venerable, amb els seus escacs ben definits per l'ús i el costum, les seves regles sedimentades rere segles de praxi. Coneixíem, grosso modo, el moviment del cavall, la trajectòria diagonal de l'alfil i la vocació de modesta infinitud del peó. Una partida predictible, potser, però una en què la victòria o la derrota depenien d'una lògica, per simple que fos, compartida per tots els contendents.