Passa al contingut principal

Opus Plangoris Perpetui (en Clau de Dolor Sostingut i Diamant Perdut): De l'Art de No Veure i la Ciència de Plorar Tard


Permetin-me dissertar sobre el més tràgic, patètic, llastimós, deplorable, funest de tots els arquetips humans: no el malvat, no el màrtir, sinó el Ploraner Perpetu. Aquella ànima en pena, aquell espectre errant, aquell fantasma vociferant que ha convertit la seva existència en un inacabable, interminable, incessant, sempitern funeral per una felicitat que un dia va tenir a les mans i que, en un acte de ceguesa còsmica, va deixar escapar com si fos sorra.

Contemplin l'individu en la seva era daurada, en el seu apogeu inconscient. El Destí, en un acte de generositat inaudita, gairebé insultant, li havia dipositat a la falda una joia. No parlo d'un mer ornament, d'una quincalla brillant. Parlo d'una obra mestra de l'artífex universal. Una creació única, singular, irrepetible, inimitable, exclusiva. Podia ser un amor d'una lleialtat adamantina, una amistat forjada amb l'acer dels juraments indestructibles, una oportunitat professional tan rara com el velló d'or.

Era un diamant en brut, sí, però un diamant d'una puresa geològica gairebé perfecta. Una peça d'una harmonia tan sublim, d'un equilibri tan exquisit, d'una solidesa tan commovedora, que la seva mateixa perfecció la feia semblar mundana, ordinària, pedestre, comuna. El Ploraner, en la seva infinita, supina, abismal estultícia, no veia la joia. Veia una pedra. Habituat a la seva brillantor constant i serena, la va confondre amb la vulgar refracció de la llum sobre el vidre. Va donar per descomptada la seva presència, la seva calidesa, el seu valor. La va tractar amb la displicència amb què es tracta el mobiliari, el paisatge, l'aire que es respira. Fou negligent, descuidat, indolent, apàtic, displicent.

I aleshores, inevitablement, la va perdre. No en un acte de robatori grandiloqüent, no en un rampell dramàtic, sinó en el lent, silenciós, insidiós degoteig de la desatenció. La joia, simplement, va lliscar d'entre els seus dits maldestres i va caure a l'abisme de l'oblit.

És en aquell instant, en l'eco del buit, quan comença la veritable tragèdia. No la de la pèrdua, sinó la de la revelació. El Ploraner, per primer cop, hi veu. Però ja no veu la joia; veu el forat, l'absència, el contorn espectral d'allò que va tenir i no va saber valorar. I és aleshores quan la seva vida es transmuta. Es converteix en un drama operístic, en un acte sacramental del lament, en una inacabable lletania del "i si...".

Des d'aquell dia, la seva existència és un romiatge al sepulcre de la seva pròpia idiotesa. Plora. Oh, com plora! El seu plany és una simfonia, una cantata, un oratori del penediment. Es flagel·la, es lamenta, es queixa, gemega, sanglota. El record de la joia perduda es magnifica, s'idealitza, es deïfica, fins a convertir-se en un mite inassolible, en una deïtat a la qual ara ret un culte histèric i tardà.

I en la seva desesperació, intenta omplir el buit. Intenta reemplaçar l'obra mestra. I és aquí on el seu patetisme assoleix cotes èpiques. Es conforma amb qualsevol cosa, amb la primera quincalla que el basar de la vida li posa al davant. Un tros de vidre acolorit, una escletxa de pirita, un còdol polit pel riu. Cada nova adquisició és proclamada, amb una convicció tan vehement com falsa, com el nou "tresor definitiu". Però l'engany no dura. La brillantor del llautó s'apaga aviat, i en comparar-lo amb el record incandescent del diamant perdut, la nova peça es revela en tota la seva penosa, mísera, ínfima, ridícula mediocritat.

I així viu, en un cicle etern de troballes decebedores i dols renovats. Mai està satisfet, ni saciat, ni tip, ni content amb res ni amb ningú. Perquè ha après, a un cost terrible, la lliçó més cruel de l'univers.

Entenguin-me bé. En el gran esquema de les coses, tots som reemplaçables. Un engranatge pot ser substituït per un altre en la vasta maquinària del cosmos. Però, i vet aquí la clau de la tragèdia, encara que siguem reemplaçables, som fonamentalment, essencialment, categòricament irrepetibles. Cadascú de nosaltres és una conjunció d'àtoms, d'idees, d'afectes, de tares i de virtuts que mai, sota cap circumstància, tornarà a donar-se en la història del temps. Som un acord únic en la simfonia de l'existència.

El Ploraner Perpetu no va perdre un engranatge que podia canviar. Va perdre un acord que mai més tornarà a sonar. I la seva condemna, el seu càstig, el seu infern personal, no és viure sense aquesta música. És viure la resta dels seus dies amb el record perfecte de la seva melodia, sabent que va ser ell, i només ell, qui amb la seva pròpia i incurable estultícia, va trencar l'instrument.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Opus Animae Fingidae (en Divan de Vellut i Sofre de Claveguera): Del Fals Profeta de l'Ansietat i la Necessitat de l'Exorcisme Laboral

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

Rèquiem pro Sensu Communis (en Lògica Menor i Llàgrima de Cocodril) CRÒNICA D'UNA DEFUNCIÓ ANUNCIADA

PREGUEU A DÉU EN CARITAT PER L'ÀNIMA DE EL SENYOR SENY CATALÀ Qui, després d'una llarga i penosa malaltia consuntiva, ha lliurat la seva ànima al Creador a la Ciutat de Barcelona, en data indeterminada però d'efectes palpables a finals de l'Any de Gràcia de 2025, havent rebut els nuls auxilis espirituals d'una societat que ja no el reconeixia. A. C. S. Els seus parents i afligits —aquella minoria clandestina que encara el professava— participen a les seves amistats tan sensible i irreparable pèrdua.

Opus Invidiae Sine Causa (en Sol Major de Mèrit i Adagio d'Ànima Cansada): De l'Enveja com a Tribut a l'Essència Forjada

Moltes vegades, en la quietud de la nit, quan el soroll del món s'apaga i només queda el brunzit de la nevera i el dels propis pensaments, m'assalta una pregunta. És una qüestió ingènua, gairebé infantil, pròpia de qui observa un formiguer i no entén per què unes formigues ataquen les altres sense motiu aparent: Qui podria tenir-me enveja a mi?