Opus Viarius Agonicus (en Clau de Primera Lenta i Paciència Extinta): De la Gran Fuga i el Conqueridor de Braves

Vet aquí l'adveniment del crepuscle del divendres, aquell instant sagrat, aquell moment numinós en què la Deïtat Tirànica de la Productivitat allibera les cadenes dels seus serfs. I aleshores, com si obeïssin a una crida atàvica, a un impuls genètic irrefrenable, l'Homo Sapiens Urbanita dona començament al seu gran, cíclic, setmanal i absolutament demencial èxode.

Assistim a la mobilització de les legions. Falanges motoritzades, cohorts d'acer i plàstic, es preparen per a la fugida del Gran Rusc, de l'Urbs de Ciment, del Panteó de la Pressa. El seu objectiu: escapar de la civilització. El seu destí: un paradís rústic, anhelat, somiat, idealitzat, ja sigui a les costes o als cims, on prometen purificar la seva ànima maculada per l'estrès de la setmana.

I per a assolir aquest nirvana, aquest recés de pau, se sotmeten voluntàriament a la primera i més colossal de les paradoxes: una tortura idèntica, precisa, clònica, a la que pateixen cada dia per anar al seu lloc de servitud. La Gran Caravana. Aquella serp metàl·lica, lenta, agònica, tediosa, exasperant, Tota la llista., que avança a la velocitat d'una glacera reumàtica. Hores d'ofrena sacrificial al déu de l'embragatge i l'accelerador, una processó de penitents motoritzats on l'Agenda 2030 és immolada en un holocaust d'emissions de carboni.

Finalment, després de l'ordalia de l'asfalt, l'avantguarda de la civilització arriba a la terra incognita. I és aquí on la comèdia esdevé sublim. L'Urbanita, que ha fugit de les comoditats de la metròpoli, comença la seva lletania de queixes per l'absència d'aquestes comoditats. "Com que no hi ha cobertura 5G en aquest cim?", "Per què tanca la cuina de l'únic hostal a les deu?", "No tenen llet de civada barista per al cafè?".

I aleshores, en el zenit de la seva epifania, es produeix la transmutació. El fugitiu esdevé conqueridor. L'exiliat, en benefactor. Clava la seva mirada condescendent, superba, altiua, gairebé imperial, sobre els nadius, aquells éssers senzills que tenen l'audàcia d'habitar el paradís de forma permanent. I pensa, de vegades fins i tot verbalitza en un acte de proselitisme econòmic no sol·licitat: "Si no fos per nosaltres, els portadors de la civilització i la despesa, aquesta pobra gent es moriria de gana". S'erigeix a si mateix en un semidéu, en un mecenes el sacrifici del qual —el pagament d'una ració de braves congelades i una cervesa tèbia— sosté la totalitat de l'economia local.

Mentrestant, nosaltres, els autòctons, els custodis d'aquests paradisos profanats, observem el desembarcament amb la resignació de qui pateix una plaga de llagosta estacional. Veiem com les nostres possessions territorials, com les places d'aparcament, són usurpades; com els nostres passejos per la platja o la muntanya es converteixen en un romiatge multitudinari; com la nostra taula de sempre, a la nostra taverna de capçalera, és colonitzada per l'horda invasora. El seu incivisme, la seva deixadesa, la seva brossa, és un tribut que no paguen, car els seus impostos reguen altres arques. El seu estrès endèmic, la seva pressa patològica, la seva incapacitat per a modular el volum de la veu, es vessa com un miasma tòxic sobre la nostra calma.

I així, patim el setge, comptem les hores, esperant amb un anhel gairebé místic l'arribada del diumenge a la tarda. El moment del gran reflux. L'instant beneït en què les legions emprenen el camí de retorn al seu hàbitat natural.

I els veiem marxar, submergint-se de nou en la seva estimada, desitjada, inevitable caravana d'entrada. Tornant feliços, sense saber-ho, a l'única selva per a la qual estan veritablement adaptats: la d'acer, formigó i embussos perpetus.