Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

S'acompleix avui, amb la precisió matemàtica d'una condemna penitenciària, un any exacte des del meu exili. Un any des que els fats administratius, en un gir que ells anomenen "promoció" i jo visc com una deportació, em van arrencar del meu hàbitat natural. Jo, que era feliç, immensament feliç, a la primera línia del front, en aquella trinxera de fluorescents i cafè de màquina que són les Urgències. I no en qualsevol horari, no. Jo habitava el torn maleït per als febles, el torn dels vampirs i els insomnes, el torn on la humanitat es mostra sense filtres: la Nit.