Passa al contingut principal

Opus Nostalgiae Nocturnae (en Excel Menor i Silenci de Despatx): Del Desterrament a la Torre de Marfil i la Maledicció de l'Eficiència


S'acompleix avui, amb la precisió matemàtica d'una condemna penitenciària, un any exacte des del meu exili. Un any des que els fats administratius, en un gir que ells anomenen "promoció" i jo visc com una deportació, em van arrencar del meu hàbitat natural. Jo, que era feliç, immensament feliç, a la primera línia del front, en aquella trinxera de fluorescents i cafè de màquina que són les Urgències. I no en qualsevol horari, no. Jo habitava el torn maleït per als febles, el torn dels vampirs i els insomnes, el torn on la humanitat es mostra sense filtres: la Nit.

Allà, entre el caos organitzat i el silenci tens de les matinades, jo era un peix a l'aigua. Però la maquinària burocràtica, en la seva infinita i cruel saviesa, va decidir premiar-me. Sí, em van atorgar el Sant Greal de l'estabilitat laboral, la preuada interinitat, però el preu a pagar va ser l'ànima. Em van treure de la trinxera i em van confinar al despatx de direcció.

La ironia és tan espessa que es podria tallar amb un bisturí. De petit, acabar al despatx del director era el càstig suprem per a les meves malifetes escolars (tot i que, sent jo qui era, el càstig solia transmutar-se en sessió de suport tècnic, arreglant-lhe l'ordinador o ensenyant-li a fer anar el Word Perfect). Ara, d'adult, el destí m'ha gastat la mateixa broma macabra. Torno a ser al despatx del director, però ja no arreglo impressores; ara arreglo el caos.

He canviat la gasa per l'Excel. He substituït l'adrenalina de tapar una ferida pel tedi soporífer dels quadrants. La meva batalla diària ja no és contra la mort o el dolor, sinó contra l'agenda dels metges, intentant encaixar guàrdies i lliurances amb la precisió d'un rellotger boig que intenta muntar un mecanisme amb peces que no encaixen. Sóc el Tetris humà de la sanitat.

Però el cop de gràcia, la punyalada definitiva a la meva esperança de retorn, me la va clavar ahir una companya. Algú a qui tinc en alta estima, algú de criteri, que amb la millor de les intencions em va deixar anar la sentència: "No et canviaran de lloc, Manuel. Ho fas massa bé".

Ho fas massa bé.

Vet aquí la maledicció de l'eficiència. La condemna de la competència. Com si tingués una altra opció! Com si la mediocritat fos una alternativa viable al meu menú moral! La gent no entén que la meva feina, malgrat estar oculta rere una porta de fusta i una pantalla d'ordinador, és la clau de volta invisible que sosté l'edifici.

Si jo fallo, si jo em relaxo, si jo decideixo fer la feina "malament" per a forçar el meu acomiadament d'aquest despatx daurat, les conseqüències no les pagaré jo. Jo, al cap i a la fi, cobraré igual a final de mes. Ni tan sols les pagaran, en gran mesura, els metges (alguns sí, potser hauran de doblar torns, cosa que tampoc em treu la son). No. Qui realment patirà les conseqüències del meu error, de la meva desídia hipotètica, són els pacients.

Són els meus veïns. És la gent del meu poble. Són aquells que arriben a Urgències amb la por al cos, buscant algú que els atengui. Si jo fallo amb els quadrants, si jo no coordino bé les agendes, no hi haurà equip mèdic per a rebre'ls. I això, senyors meus, és inacceptable. És una línia vermella que la meva ètica, forjada en aquells deu anys d'ambulància, no em permet creuar.

Fins i tot sabent que molts dels que venen a Urgències ho fan per foteses, per drames menors que se solucionarien amb un parell de paracetamol i una mica de sentit comú (com ja vaig glossar en un altre opus), no puc deixar-los tirats. No puc permetre que el sistema falli per culpa meva.

I així em trobo, presoner de la meva pròpia responsabilitat. Desitjant amb totes les meves forces tornar a la nit, al fred, a l'acció, a la primera línia on se sent el pols de la vida. Podria fer la feina malament. Podria cometre errors estratègics. Podria ser un incompetent. Potser així em tornarien al meu estimat torn de nit o, en el pitjor dels casos, em farien fora (cosa improbable en l'administració, on la incompetència sovint es premia amb l'ascens lateral).

Però no puc. Estic condemnat a fer-ho bé. Estic condemnat a ser eficient. Estic condemnat a protegir, des de l'ombra d'un full de càlcul, aquells que mai sabran que la seva atenció mèdica depèn de que jo hagi quadrat bé una cel·la d'Excel un dimarts al matí.

És la paradoxa del bon soldat: com millor compleixes la teva missió a la reraguarda, menys probable és que et deixin tornar al front. I així segueixo, nostàlgic de la nit, mentre coordino el dia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Opus Animae Fingidae (en Divan de Vellut i Sofre de Claveguera): Del Fals Profeta de l'Ansietat i la Necessitat de l'Exorcisme Laboral

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

Rèquiem pro Sensu Communis (en Lògica Menor i Llàgrima de Cocodril) CRÒNICA D'UNA DEFUNCIÓ ANUNCIADA

PREGUEU A DÉU EN CARITAT PER L'ÀNIMA DE EL SENYOR SENY CATALÀ Qui, després d'una llarga i penosa malaltia consuntiva, ha lliurat la seva ànima al Creador a la Ciutat de Barcelona, en data indeterminada però d'efectes palpables a finals de l'Any de Gràcia de 2025, havent rebut els nuls auxilis espirituals d'una societat que ja no el reconeixia. A. C. S. Els seus parents i afligits —aquella minoria clandestina que encara el professava— participen a les seves amistats tan sensible i irreparable pèrdua.

Opus Invidiae Sine Causa (en Sol Major de Mèrit i Adagio d'Ànima Cansada): De l'Enveja com a Tribut a l'Essència Forjada

Moltes vegades, en la quietud de la nit, quan el soroll del món s'apaga i només queda el brunzit de la nevera i el dels propis pensaments, m'assalta una pregunta. És una qüestió ingènua, gairebé infantil, pròpia de qui observa un formiguer i no entén per què unes formigues ataquen les altres sense motiu aparent: Qui podria tenir-me enveja a mi?