Opus Animae Fingidae (en Divan de Vellut i Sofre de Claveguera): Del Fals Profeta de l'Ansietat i la Necessitat de l'Exorcisme Laboral

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

Però avui? Ah, avui no. Avui hem descobert la pedra filosofal de l'excusa perfecta: la salut mental.

Des del meu despatx, on coordino l'orquestra desafinada de la sanitat local, veig les estadístiques. I els asseguro que si les dades fossin certes, estaríem davant d'una pandèmia psiquiàtrica que faria semblar l'Edat Mitjana un parc temàtic de la felicitat. S'han disparat els casos de "crisi d'ansietat", d'"estrès laboral", de "fatiga emocional". I un, que ja té el cul pelat de veure pacients, comença a gratar sota la superfície d'aquests diagnòstics.

I què hi troba, sota aquesta capa de vernís clínic? Sovint, massa sovint, hi troba el buit. Hi troba la mandra disfressada de patologia. Hi troba la immaduresa elevada a la categoria de trastorn. Hi troba la simple, plana i barroera cara dura.

Han trobat l'escletxa, el forat en el mur de les obligacions. Per què assumir que no has fet la feina perquè eres al bar? És molt més elegant, i sobretot protegit per la llei, al·legar una "crisi d'angoixa". Per què admetre que no suportes que el teu cap t'ordeni treballar? És millor demanar la baixa per "assetjament psicològic" o burnout, aquest terme anglès que sona tan bé i que, bàsicament, significa que t'has socarrimat d'estar tocant-te el nas a dues mans.

Han après el llenguatge. Reciten els símptomes com un actor de mètode recita Shakespeare. I el sistema, atrapat en la seva pròpia correcció política i en la por a les denúncies, els signa el paperet. La baixa mèdica s'ha convertit en el nou any sabàtic pagat per l'erari o per l'empresa.

Però heus aquí la tragèdia, el crim real que s'amaga darrere d'aquesta comèdia bufa. Què passa amb els que sí que tenen problemes de veritat?

Què passa amb aquell home que realment sent que el cor li esclatarà al pit perquè l'ansietat se li menja la vida? Què passa amb la dona que no es pot aixecar del llit perquè la depressió és una llosa de plom sobre la seva ànima? Doncs que ells són les veritables víctimes d'aquesta farsa. Ho pateixen per partida doble. Pateixen el seu dimoni intern, que és real i terrible, i pateixen l'estigma i el menyspreu d'una societat que comença a no creure's ningú per culpa dels comediants.

Els recursos són finits. El temps dels metges i els psicòlegs és finit. Cada minut que un professional dedica a escoltar les penes d'algú que l'únic que té és al·lèrgia al treball, és un minut que roba a qui necessita ajuda per a no saltar per la finestra. Els falsos malalts estan col·lapsant les línies de salvament dels veritables nàufrags.

M'encanta veure com molta gent va a teràpia, de debò que sí. Però per a curar l'estupidesa, la maldat o la peresa, la teràpia és inútil. Un psicòleg no pot curar la manca de valors. No hi ha pastilles per a la responsabilitat. No existeix un xarop per a la maduresa. Alguns d'aquests individus no necessiten un psicòleg que els validi les emocions i els digui "pobrets, el món és molt dolent". Necessiten un exorcisme.

I no em refereixo a un capellà amb aigua beneïda (tot i que visualment seria entretingut). Em refereixo a un exorcisme de realitat. Necessiten que la vida els doni un mastegot de veritat, que se'ls obligui a mirar-se al mirall i veure no una víctima, sinó un paràsit. Necessiten assumir que la vida és dura, que treballar cansa, que tenir caps és empipador i que això no és una malaltia, és la condició humana.

Així que sí, pas a pas. Primer pas: deixar d'anomenar "ansietat" a la "pocavergonya". Segon pas: reservar els recursos mentals per a qui té la ment trencada, no per a qui té la cara dura. I tercer pas: acceptar que per a ser adult no hi ha medicació possible. És una càrrega que s'ha de portar a l'esquena, sense recepta i sense excuses.