Opus Puerilis in Aseptia Maiore (per a Pantalla Tàctil i Genoll Encoixinat): Crònica de la Forja de l'Home de Goma

Recordo, en els anals boirosos de la meva pròpia puerícia, una llei de la física tan immutable com la de la gravetat: la Llei de la Trajectòria Materna. Sostenia que qualsevol objecte contundent però aerodinàmicament estable —una sabatilla, un drap de cuina, l'ocasional llibre de butxaca— podia, sota l'impuls d'una justa ira parental, convertir-se en un projectil teledirigit d'una precisió sorprenent. L'impacte no només corregia la conducta, sinó que impartia una lliçó inoblidable sobre causa, efecte i la importància de la velocitat d'evasió. Era una pedagogia crua, sí, però que forjava en la ment infantil un saludable respecte pels límits.

Aquella era la universitat de la vorada i la crosta. Apreníem botànica caient sobre les ortigues, arquitectura fracassant en la construcció d'una cabana, i dret consuetudinari en la negociació per a recuperar una pilota del balcó del veí. Cada genoll escorxat era una medalla al mèrit; cada bony, la signatura d'un tractat de pau amb la realitat.

Contemplin ara el laboratori on es manufactura la progènie del segle XXI. L'objectiu ja no és criar un ésser humà; és assemblar un artefacte a prova de vida, un ésser encapsulat en una Bombolla d'Asèpsia Profilàctica.

El món exterior, aquell niu de perills, ha estat convenientment neutralitzat. Els parcs infantils, antany camps de justes amb gronxadors de ferro i tobogans capaços de generar electricitat estàtica per a tot un barri, són ara cel·les encoixinades. Tot és cautxú, plàstic arrodonit i colors primaris dissenyats per no ofendre. No hi ha cantonades. No hi ha estelles. No hi ha, en definitiva, cap oportunitat per al noble art de l'ensopegada. L'infant surt a la palestra abillat amb la panòplia d'un catafracte bizantí per a fer una volta en tricicle: casc, colzeres, genolleres, i probablement un notari per a donar fe que el terra no l'ha agredit.

La higiene és neuròtica. Un esternut ja no és un esternut; és l'herald de la pesta pneumocòccica. La visita a urgències per una tos lleu és un pelegrinatge tan comú com anar a buscar el pa. I l'aliment... ah, l'aliment! Un catecisme nutricional tan estricte que faria enrojolar un monjo trapenc. Tot és sense gluten, sense lactosa, sense sucre, sense alegria. Els plançons són alimentats amb pastes beix de gust teòric, dissenyades no per a nodrir, sinó per a conjurar l'espectre d'una al·lèrgia imaginària.

Però vet aquí la contradicció que faria implosionar la ment d'un lògic estoic. Mentre el cos de l'infant és un temple sagrat, custodiat amb més zel que l'or de Fort Knox, la seva ànima és externalitzada. La seva ment és lliurada en sacrifici a un panteó de deïtats pixelades. Els pares, exhaustosucers de la integritat física de la seva criatura, claudiquen davant la primera mostra d'avorriment i li lliuren el ceptre de poder: la pantalla.

La pantalla és la nova dida, el pedagog universal, el pacificador de rebequeries. Observin l'estampa a qualsevol taverna: els adults conversen (o ho intenten), mentre els seus hereus, asseguts a taula, no comparteixen el pa, sinó que combreguen en silenci amb la llum hipnòtica dels seus dispositius. Cada infant a la seva pròpia capella digital, aliè a tot allò que no vibri o emeti sons polifònics.

El resultat d'aquesta criança bifront és la creació d'un nou arquetip humà: el petit tirà avorrit. Un ésser sobreprotegit físicament però sobreexposat neurològicament. Els pares, convertits en vassalls, esgoten l'erari familiar per a proveir el príncep-elector de l'últim model de consola, del telèfon més recent. La seva habitació és un mausoleu de joguines intactes i aparells electrònics d'última generació. I, tanmateix, enmig d'aquesta opulència sensorial, emergeix la gran blasfèmia, l'acusació definitiva: "M'avorreixo!".

I és aleshores quan el contemplem en la seva apoteosi: ajagut al sofà, com un petit emperador romà en la seva decadència, sosté el mòbil amb una mà mentre amb l'altra remena el comandament de la consola, amb la tauleta emetent un tercer corrent d'estímuls al seu costat. Un centre de comandament de l'apatia, envoltat de tot i connectat a no-res.

Estem forjant, amb una cura digna de millor causa, l'Home de Goma. Físicament immune a les macadures, però espiritualment tan trencadís com el vidre. Un ésser perfectament adaptat per a un món que no existeix, un univers encoixinat on no hi ha frustració, ni cantonades, ni sabatilles voladores. Em pregunto què faran quan, inevitablement, ensopeguin amb la primera cantonada de veritat.