Opus Puerilis Mirabilis (en Clau de Geni Precoç i Llistó Enfonsat): De l'Alquímia Parental i l'Enigma del Planter d'Or

Assistim, meus estupefactes i astorats confrares, al floriment d'una nova, sorprenent, enlluernadora, portentosa, miraculosa nissaga d'infants prodigi. Una generació de petits titans, de minúsculs semideus, de precoços polímates, l'existència dels quals sembla desafiar les anquilosades lleis de la corba de Bell. Els seus devots progenitors, convertits en cronistes i hagiògrafs de la seva pròpia prole, ens anuncien diàriament la bona nova: els seus plançons no són simples nens; són la síntesi millorada d'Einstein i Steve Jobs, un híbrid de Newton i Mozart, la segona vinguda de Leonardo da Vinci en format de butxaca.

El miracle, la prova irrefutable, l'estigma diví que confirma la seva genialitat, és la seva destresa innata, instintiva, gairebé preternatural amb l'artefacte. Observin el demiürg domèstic, el pare o la mare, amb el rostre transfigurat per l'èxtasi, assenyalant l'infant de tendra edat. "Mira'l!", exclamen amb el fervor de qui presencia una teofania. "Sense que ningú li hagi ensenyat, domina el grimori digital, navega pels arcans de la interfície, invoca aplicacions amb la desimvoltura d'un bruixot!". I un observa el petit mag, i en efecte, veu com el seu dit, amb una motricitat encara rudimentària, llisca per l'oracle de cristall líquid, executant amb èxit la seva complexa, intricada, dificilíssima missió: descarregar una versió piratejada d'un joc de dubtosa qualitat per a, tot seguit, sumir-se en un estat de catatonia hipnòtica davant d'un carrusel d'estímuls audiovisuals.

És, permetin-me l'analogia, com si els nostres avantpassats haguessin considerat un ximpanzé un geni de la física per haver après a accionar una palanca per a obtenir un plàtan. La facilitat per a fer servir l'eina s'ha confós, en un acte de fe cega, amb la capacitat d'haver-la inventat.

I és aquí on la memòria, aquella vella i rancorosa cronista, m'obliga a una comparació odiosa, injusta, deslleial, però absolutament necessària. Recordo la nostra pròpia i prosaica, tediosa, mundana, pedestre, grisa infància. Una era en què no érem considerats genis, sinó, en el millor dels casos, projectes d'ésser humà amb una alarmant propensió al desastre. I tanmateix, les nostres modestes neurones, sense l'ajuda de cap interfície tàctil, eren capaces d'albergar en les seves circumvolucions el mapa complet, detallat, exhaustiu, minuciós, de l'orografia, hidrografia i divisió política dels Països Catalans. De memòria. Érem capaços d'executar operacions matemàtiques d'una complexitat respectable sense recórrer a cap altre àbac que els nostres propis dits.

I, vet aquí el gran misteri, ens quedava temps. Temps per a l'exploració empírica del món real. Temps per a pelar-nos els genolls en la sagrada litúrgia del parc, per a posar a prova la resistència dels materials en pantalons, jerseis i calçat, per a investigar l'aerodinàmica d'una motxilla usada com a pal de porteria. Proposàvem hipòtesis audaces, incendiàries, revolucionàries, subversives, sobre la combustió espontània i la balística aplicada, i la resposta de la comunitat científica parental no era un aplaudiment, sinó un clatellot. Ningú ens va tractar com a superdotats.

Què ha passat, doncs? Hem estat testimonis d'un salt evolutiu sense precedents? Ha beneït la genètica aquesta nova generació amb un cervell de silici? Em temo que l'explicació és més prosaica i, per això, més terrible. No és que la canalla sigui més llesta. És que el llistó s'ha enfonsat sota terra.

En un esforç lloable, heroic, titànic, admirable, per a erradicar el fantasma del "fracàs escolar", la Gran Confraria dels Pedagogs ha pres una decisió salomònica: en lloc d'intentar que els més lents arribin al capdavant del pilot, han decretat que la meta serà allà on es trobi l'últim de la fila. S'ha devaluat la moneda de l'intel·lecte perquè tots, sense excepció, puguem sentir-nos milionaris.

Així que no, estimats pares-alquimistes, no s'ofusquin. Els seus fills no són genis. Són, simple i planerament, nens. Metall base esperant una transmutació que no arribarà perquè el manual d'alquímia que fan servir és un frau. Deixin d'aplaudir que sàpiguen fer anar la palanca. Més valdria començar a preguntar-se si, algun dia, seran capaços d'entendre el mecanisme que la fa funcionar.