Opus Bacchanalis Catalaniae (en Sol de Ressaca i Do Sostingut de Lluentó): Del Num Festiu i la Memòria Sacrificada a l'Altar del Gintònic

 

Si algú es veiés en l'hercúlia tasca de destil·lar l'ànima d'aquest nostre país en un únic símbol, en un arquetip irrefutable, s'enfrontaria a un cisma de proporcions teològiques. Certs erudits postularien la Migdiada, però la seva candidatura es dissol en un mar de disputes bizantines: ha de ser el letarg breu, gairebé místic, de vint minuts a l'estil regeneratiu, o la immersió abissal de sofà, pijama i orinal?

Altres, més agosarats, proposarien el Pa amb Tomàquet, però la seva nominació desfermari una guerra civil gastronòmica d'una crueltat inaudita. Les legions dels "amb tomàquet refregat" s'enfrontarien a mort contra els puristes del "tomàquet de penjar", mentre les faccions de l'"all sí" i l'"all mai" s'apunyalarien per l'esquena amb el ganivet d'untar.

No. Oblidin aquestes conteses de saló. Existeix un terreny sagrat on tota disputa cessa, on les diferències s'ofeguen —literalment— en un líquid amniòtic de graduació variable. Existeix un Num, una Deïtat Primigènia davant la qual tots els pobles de les nostres contrades, sense excepció, dobleguen el genoll. I aquesta deïtat és LA FESTA.

Aquí no hi ha debat. Aquí hi ha unanimitat. L'impuls dionisíac està tan indeleblement gravat en el nostre genoma que qualsevol pretext, per pelegrí que sigui, és suficient per a encendre la pira de la gresca. Que l'excusa sigui pròpia, importada, inventada o directament absurda? Irrellevant! La litúrgia és el que compta.

Per a mostra, em remeto al més recent sacrilegi: el passat 1 de novembre. Un dia antany consagrat al solemne i cineri ritu d'honrar la memòria dels nostres avantpassats. Avui, aquell costum ancestral ha estat atropellat, sense pietat ni miraments, per la piconadora del seu homòleg importat: el Halloween. No hi ha color. Hem baratat la vetlla pel carnaval d'ultratomba. Hem passat de dipositar flors a la làpida a abillar-nos amb les despulles d'una cinematografia de zombis per a embarcar-nos en una bacanal que culmina, indefectiblement, amb la disfressa fusionant-se amb la realitat. Emergeixes a trenc d'alba com un autèntic mort vivent, exhalant un miasma de suor coagulada i libacions barates que cap exorcisme aquàtic pot purgar del tot.

Reconeixem-ho sense embuts: ens agrada més una festa que un pa amb fonteta. Si per afegir una nit més d'eufòria al calendari hem de sacrificar les nostres tradicions —diguem-ne la Castanyada, diguem-ne el respecte als difunts—, se sacrifiquen. El Num ho exigeix! Tot sigui per a honrar aquella anònima monja que va modernitzar la cervesa o aquells elixirs de ginebra, antany beuratge de desnonats i avui convertits en un ecosistema botànic amb alcohol. Una amanida amb fruites, rínxols de cítrics i altra parafernàlia ornamental que fa que un dubti si s'ho ha de beure o amanir.

Però tornem al moll de l'os. La Festa és l'Alfa i l'Omega. Si per a prosternar-nos davant del seu altar hem d'immolar la nostra identitat, profanar la memòria dels nostres morts o dilapidar el sou íntegre del mes, que així sigui! Són sacrificis menors. El demà és un país llunyà del qual no ens ocuparem. No recordarem com hem arribat a casa, la nostra dieta es basarà en l'arròs bullit fins al pròxim estipendi, i elevarem pregàries al déu Cronos perquè acceleri el pas del temps, devorant els dies amb la voracitat d'un meteorit, fins que el calendari ens ofereixi, per fi, la següent oportunitat de redempció etílica.