Opus Minoriae Tremens (en Fa Sostingut i Casella Transposada): Del Tauler, els Peons i la Lògica Mutant

Observin amb mi, si els plau i la fatiga existencial no els ha vençut encara, el Gran Tauler sobre el qual es dirimeix la nostra tediosa tragicomèdia. Un artefacte venerable, amb els seus escacs ben definits per l'ús i el costum, les seves regles sedimentades rere segles de praxi. Coneixíem, grosso modo, el moviment del cavall, la trajectòria diagonal de l'alfil i la vocació de modesta infinitud del peó. Una partida predictible, potser, però una en què la victòria o la derrota depenien d'una lògica, per simple que fos, compartida per tots els contendents.

Però vet aquí que, des de fa ja un temps, han sorgit als marges de la contesa uns curiosos estrategs, uns innovadors de la regla ínfima. No es presenten amb l'estrèpit d'un exèrcit setjador ni amb la fanfàrria dels heralds. El seu mètode és més subtil, una mena de tèrmit metafísic que corrou els fonaments del reglament mentre la majoria dels jugadors continua movent les seves fitxes, absorts en la contemplació del seu propi melic.

Aquests nous mestres del joc, enarborant l'estendard de la seva pròpia i particularíssima geometria, han decretat, per exemple, que una casella específica del tauler ja no és una casella, sinó un estat de l'ànima. O que un peó, arribat a un punt determinat i prèvia declamació d'un mantra adient, pot transmutar-se no ja en reina —ambició, al cap i a la fi, comprensible—, sinó en un hipogrif amb dret a no ser capturat els dimarts senars.

Davant d'un disbarat semblant, què fa la vasta, l'aclaparadora majoria dels jugadors? Apel·len al manual? Invoquen l'àrbitre? Assenyalen amb l'índex, amb la vehemència que la lògica exigeix, l'absurd manifest? Res d'això. Heus aquí el nus gordià de la nostra actual calamitat.

La majoria, aquella massa antany compacta, vaga ara pel tauler com un batalló de Terços desmobilitzat en una terra estranya. Miren les noves regles amb l'estupor de qui contempla un rellotge de sol enmig d'una tempesta nocturna. Murmuren entre ells, però mai prou alt perquè l'innovador de torn els pugui sentir. Temen, per damunt de tot, ser acusats de mancar de "sensibilitat tauler-dinàmica" o de perpetuar una "hegemonia escaquística tradicional". I així, per no semblar troglodites ancorats en la vetusta noció que un alfil es mou en diagonal, accepten que el peó-hipogrif del contrari es cruspeixi el seu rei.

El resultat és una partida demencial. Una on l'estratègia ha estat suplantada pel caprici, i la raó, per una successió d'edictes sentimentals. La majoria no ha estat derrotada en combat; ha estat anul·lada per perplexitat. S'ha rendit no davant d'una força superior, sinó davant d'un argument incomprensible, retirant-se a les seves caselles de sortida a esperar, potser, que la Deïtat de l'Aritmètica descendeixi dels cels i posi una mica d'ordre en aquest galimatias.

Assistim, doncs, no a una conquesta, sinó a una dissolució. L'evaporació d'un consens tàcit, l'única pega que mantenia unides les peces i el tauler. I mentre els nous demiürgs redibuixen el món al seu antull, la majoria deambula, perduda, preguntant-se en quin moment exacte la seva torre va deixar de ser una fortalesa per a convertir-se en un suggeriment.

En fi. Allà ells amb el seu tauler líquid i els seus bestiaris fantàstics. Un, que és d'ordre i concert, gairebé prefereix el consol d'una bona partida de solitari. Almenys allà, quan un perd, sap perfectament per què.