Opus Invidiae Sine Causa (en Sol Major de Mèrit i Adagio d'Ànima Cansada): De l'Enveja com a Tribut a l'Essència Forjada

Moltes vegades, en la quietud de la nit, quan el soroll del món s'apaga i només queda el brunzit de la nevera i el dels propis pensaments, m'assalta una pregunta. És una qüestió ingènua, gairebé infantil, pròpia de qui observa un formiguer i no entén per què unes formigues ataquen les altres sense motiu aparent: Qui podria tenir-me enveja a mi?

La pregunta no neix de la supèrbia, sinó de l'estupor. Jo, que no sóc pas un magnat de les finances, ni un Apol·lo de marbre, ni l'hereu d'una nissaga il·lustre amb escut d'armes al portal. Sóc un home fet de pedaços, de cicatrius i de moltes hores de son perdudes. I, tanmateix, el temps, aquell jutge implacable que posa cadascú al seu lloc, m'ha donat la resposta. I la resposta es troba, paradoxalment, en la trajectòria d'una vida que no ha seguit el camí marcat pels mapes oficials, sinó que ha obert la seva pròpia senda a cop de matxet i voluntat a través de la selva de la mediocritat.

Remuntem-nos als inicis, a la prehistòria de la meva forja personal. Tenia catorze anys —una edat en què la majoria es preocupa per l'acne, la pilota i el primer amor adolescent— quan vaig vestir l'uniforme de la Creu Roja. No era un joc. Durant deu anys, una dècada sencera de la meva joventut, la meva aula no va ser un amfiteatre universitari climatitzat, sinó la cabina d'una ambulància, sovint freda, sovint tacada de la realitat més crua. Allà, entre la sirena udolant i l'asfalt mullat, vaig aprendre lliçons que no s'imparteixen a cap màster de prestigi: el valor absolut de la vida, la fragilitat extrema de l'existència i, sobretot, la necessitat imperiosa d'actuar quan tothom es paralitza. No esperava medalles; esperava salvar, i en fer-ho, em salvava a mi mateix de la vacuïtat.

Aquesta escola de la realitat, aquest doctorat en vorera i urgència, va forjar en mi una qualitat que sembla màgica als ulls dels ineptes, però que no és més que la filla legítima de la necessitat i l'esforç: la capacitat d'adaptació absoluta. Sóc un autodidacte radical, un supervivent de l'intel·lecte. Llanceu-me a qualsevol feina, davant de qualsevol tecnologia, davant de qualsevol repte administratiu o creatiu, i l'aprendré. No per ciència infusa, no per un do diví, sinó per tossuderia. Perquè la meva ment no accepta el "no ho sé fer" com a resposta final, sinó com un "encara no ho sé fer, però doneu-me vint minuts i el manual".

I així arribem al present, a aquesta etapa recent on, fa dos anys i mig, vaig retornar al complex món de la sanitat. I què ha passat en aquest ecosistema jerarquitzat i sovint classista? Que l'ascens ha estat, si se'm permet la immodèstia objectiva, meteòric. No per favoritisme, sinó per la llei de la gravetat: el pes del mèrit sempre cau pel seu propi pes. He arribat al despatx de direcció. Coordino equips multidisciplinaris. Superviso persones. I heus aquí la gran paradoxa, la font del verí aliè, l'origen d'aquestes mirades de reüll als passadissos: moltes d'aquestes persones tenen les parets de casa folrades de títols, diplomes amb segells d'or i certificats de màsters de noms impronunciables.

Ells tenen el paper; jo tinc l'ofici. Ells tenen la teoria; jo tinc la pràctica.

I això, meus cars lectors, és el pecat original imperdonable per a l'ànima mediocre. Veure com algú sense les credencials de la tribu, algú que "teòricament" no hauria de ser allà segons els seus esquemes mentals rígids, els supera per la dreta i per l'esquerra. I els supera no per màgia, sinó simplement perquè treballa sense descans, perquè estudia diàriament encara que no sigui per a un examen, perquè se supera a si mateix mentre ells descansen en els llorers pansits del seu títol universitari de fa vint anys.

No en tinc prou amb la feina. La meva ment necessita més aliment. Engegar un programa de ràdio, "Paradoxes Nocturnes", i mantenir-lo viu durant tres anys a les ones de Ràdio Cunit, creant guions de ciència-ficció, forjant històries, comunicant, aprenent les tècniques del so i la locució... és només una altra prova d'una ment que es nega a estancar-se, que refusa convertir-se en aigua morta.

No sóc exemple de res. Que quedi clar. La vida és difícil, complicada, una trinxera diària on sovint s'avança arrossegant-se pel fang. Però entenc, malauradament per a tots ells i elles, que em tinguin cert grau d'enveja. Si jo fos ells, mirant-me a mi des de la seva immobilitat, també en tindria.

No envegen el meu càrrec, ni el meu sou, que segurament no és res de l'altre món. Envegen la meva pau. Envegen la tranquil·litat de saber que tot el que tinc, absolutament tot, m'ho he guanyat amb la suor del meu front i l'agilitat de la meva ment. Envegen aquesta capacitat de somriure fins i tot amb l'ànima esgotada, perquè el meu esgotament és fruit de la construcció, no de la resistència inútil o de la frustració. Envegen la meva essència. Aquella que no es compra a la universitat, ni s'imita amb una posa, ni es pot plagiar en un treball de fi de grau.

La diferència abismal, la falla tectònica que ens separa, és la reacció davant l'èxit aliè. Quan jo veig algú progressar, quan veig algú que amb esforç i talent s'eleva, no sento ni un bri de gelosia ni d'enveja. Sento un profund respecte. Sento admiració. I me n'alegro sincerament. Perquè el meu llum no necessita apagar el dels altres per a brillar. El seu, pel que sembla, necessita la foscor aliena per a creure que fa llum.

I això, em temo, és una malaltia de l'ànima que no té cura a cap hospital.