Rèquiem pro Sensu Communis (en Lògica Menor i Llàgrima de Cocodril) CRÒNICA D'UNA DEFUNCIÓ ANUNCIADA
EL SENYOR SENY CATALÀ
Qui, després d'una llarga i penosa malaltia consuntiva, ha lliurat la seva ànima al Creador a la Ciutat de Barcelona, en data indeterminada però d'efectes palpables a finals de l'Any de Gràcia de 2025, havent rebut els nuls auxilis espirituals d'una societat que ja no el reconeixia.
A. C. S.
Els seus parents i afligits —aquella minoria clandestina que encara el professava— participen a les seves amistats tan sensible i irreparable pèrdua.
El Senyor Seny, la partida de naixement del qual es va extraviar en els lligalls d'una època més simple, deixa un llegat tan vast com, pel que sembla, inútil. Serà recordat per la seva obstinada defensa d'axiomes avui considerats herètics, a saber:
La seva infrangible fe en el principi de causalitat i la seva al·lèrgia patològica a l'entropia, ja fos a l'escriptori o en el discurs públic.
La seva pelegrina insistència que les regles del joc, un cop pactades, s'havien d'aplicar a tots els jugadors per igual, independentment de la puresa de les seves intencions o del volum dels seus laments.
L'axioma, avui considerat un atemptat contra l'autoestima, que les despeses no havien, sota cap circumstància, de superar els ingressos.
I la seva més arcana convicció: aquella que sostenia que l'experiència, i no la mera vehemència del desig, constituïa un cert grau d'autoritat.
La seva salut va començar a afeblir-se quan la noció de responsabilitat fou quirúrgicament extirpada del lèxic i substituïda pel concepte, molt més flexible, de culpa, sempre atribuïble a un ens abstracte o a un tercer convenient. La malaltia es va agreujar amb la transmutació de la informació en un subgènere de la teologia, on els dogmes es rebien per revelació mediàtica i l'escepticisme era el nou pecat original. El cop de gràcia, tanmateix, fou la instauració de l'Emoció com a única unitat de mesura de la Veritat, un patró tan fiable com un baròmetre enmig d'un huracà.
La seva defunció fou precedida, en tràgica desfilada, per la dels seus venerables progenitors, la Senyora Veritat i el Senyor Judici Crític; per la de la seva estimada esposa, la Senyora Prudència Cautelar; i per la dels seus malaguanyats plançons, el seu primogènit, el jove Fet, i la seva bella filla, la donzella Lògica.
Li sobreviuen, gaudint d'una salut de ferro i d'un immens patrimoni social, els seus tres ubiqües germanastres:
El bulliciós Senyor "Només Tinc Drets" (qui mai va conèixer la seva contrapart, el difunt Deure).
El ploraner Senyor Greuge Comparatiu.
I la més influent de tots, la "molt honorable" i omnipresent Senyora Víctima Estructural.
La concurrència a les seves exèquies fou escassa, no per manca d'estima, sinó per una epidèmia generalitzada de desmemòria i, en gran mesura, perquè la seva absència només és notada per aquells que encara el recorden.
El seu llegat, no obstant això, sobreviu en la clandestinitat, a les catacumbes de la raó, en el fur intern d'aquells pocs que encara gosen consultar un mapa abans d'iniciar un viatge, a llegir un contracte abans de signar-lo, i —suprema heretgia— a sospitar que, quan tothom crida a l'uníson, és probable que no sigui la Veritat qui parla, sinó la Por.
No es repartiran flors, car el finat sempre les considerà un gest ineficaç. En el seu lloc, es prega una simple oració per l'etern descans de la coherència.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada