Opus Toxicologiae Animae (en Do Sostingut Menor i Dosi de Plom Psíquic): De l'Arsènic Real i el Mentecat Metafòric

 

En el panteó dels malfactors de la matèria, existeixen aristòcrates del verí, agents letals amb un llinatge irreprotxable. Parlo del plom, aquell lent assassí d'imperis i cervells; del mercuri, el cartògraf foll de les tremolors; de l'arsènic, el discret murmuri a la copa de vi. Parlo de la radiació, aquella ira invisible dels àtoms que desfilagarsa el teixit mateix de la vida. Eren, i són, conceptes d'una puresa i una contundència admirables. La Toxicitat, en la seva accepció primigènia, no era una opinió. Era un fet. Un fet mesurable en dosis letals i fallades orgàniques.

Però hem profanat un vocable d'una precisió científica per a rebaixar-lo a la categoria d'adjectiu multiusos, de crossa existencial. En aquesta era nostra, d'epidermis anímicament fràgil, hem decidit que la mala educació, la simplesa d'esperit o la pura perfídia eren conceptes massa crus, massa vulgars. Necessitàvem un neologisme amb ínfules de diagnòstic, si pot ser en l'idioma de l'Imperi, per a envernissar de pseudociència allò que els nostres avis, amb la seva rústica però infal·lible precisió, despatxaven sota l'epígraf d'un neci de tarannà verinós.

I així, la toxicitat ha deixat de ser una amenaça química per a esdevenir una epidèmia social. El món, pel que sembla, s'ha transformat en un abocador de residus perillosos de la personalitat. Tenim "parelles tòxiques", "amics tòxics", "caps tòxics"... un catàleg tan extens que un es pregunta si no vivim tots a l'extraradi de Txernòbil. La contaminació és de tal magnitud que obliga a una pregunta regida per la més elemental de les lògiques: si tot el meu entorn desprèn vapors deleteris, no dec ser jo, potser, el reactor nuclear en plena fusió? O, en una hipòtesi menys heroica però estadísticament més probable, no dec ser jo l'epicentre mateix de l'estultícia circumdant?

Però aquesta introspecció és un esport de risc que ja ningú no practica. És molt més confortable i, sobretot, molt més rendible, enfundar-se el vestit de la víctima perpètua. El diagnòstic de "toxicitat ambiental" és el salconduit definitiu, la indulgència plenària que ens eximeix de tota responsabilitat sobre les nostres pròpies eleccions. "És que la meva parella m'absorbeix l'energia", clama un, com si l'altre fos un ens vampíric i no una persona a qui ell mateix, en ple ús de les seves facultats, va triar per a compartir la seva existència. "És que el meu cap em genera ansietat", sentencia un altre, obviant que l'alternativa a un superior incompetent és, sovint, la porta.

Hem arribat al dolç nirvana del victimisme, on tota decisió errada és culpa d'un agent extern. I per a beneir aquesta nova teologia, ha sorgit una nova casta sacerdotal: el terapeuta de la validació. Acudim a la seva consulta no a la recerca de la crua veritat, sinó de l'absolució. Volem que el Summe Sacerdot de l'Escolta Activa ens confirmi que, en efecte, som les nobles víctimes d'un univers conspirador, i que els nostres símptomes —aquell ventall d'"ansietats" i "depressions" que sovint no són més que el peatge d'una vida mal gestionada— són la prova irrefutable de la nostra puresa.

I aquest, meus cars màrtirs del quotidià, és el crim més gran. En convertir l'ansietat en un accessori de moda i la depressió en el nom comú del tedi, no només estem infantilitzant la nostra pròpia existència. Estem perpetrant un acte d'una crueltat infinita contra aquells que de veritat lliuren aquesta guerra. Aquells per a qui la depressió és un pou sense fons i l'ansietat una bèstia que devora l'aire. Estem profanant el seu calvari, fent servir el nom del seu infern per a descriure el nostre avorriment.

Així que no, no estem envoltats de persones radioactives. Simplement, hem oblidat com anomenar les coses pel seu nom i, el que és pitjor, hem renunciat a l'única eina que se'ns va donar per a bregar amb el plom, el mercuri i els ens de minvat enteniment: la responsabilitat personal. Aquella que ens permet triar, decidir i, si cal, allunyar-nos. Sense excuses, sense etiquetes i, sobretot, sense culpar la taula periòdica de les nostres males companyies.