Opus Ascensionis Animae (en Fuga de la Mediocritat i Sol Major del Sacrifici): Del Tron del Tort i l'Exili Voluntari a la Forja

Vet aquí el començament de la nostra faula, el punt de partida de tot heroi abans de ser-ho: el Regne de la Tèbia. És un feu petit, acollidor, confortable, segur, predictible, afalagador i, per això mateix, letal. En aquest regne, el nostre protagonista és el monarca absolut, el sobirà indiscutible, el cèsar de la seva pròpia i minúscula Roma. Cadascuna de les seves paraules és un edicte de saviesa; cada ocurrència, una genialitat celebrada amb l'aplaudiment fàcil i el riure prompt de una cort d'aduladors de minvat enteniment. És, en definitiva, el més llest de la sala. I la seva parella, el consort perfecte per a un rei de tan modest imperi, és un mirall que només retorna una imatge de plàcida, serena, incontestada i soporífera superioritat.

És el paradís de la vanitat, l'Arcàdia de l'autocomplaença. Però fins i tot en el més tou dels trons, l'ànima sent el fred de l'estancament. Una inquietud subtil, un tedi existencial, un verí lent. L'heroi comença a percebre que el seu regne no creix, que les seves fronteres són les mateixes d'ahir i que les victòries que celebra són farses, conteses guanyades contra un exèrcit d'espectres intel·lectuals. L'eco de la seva pròpia veu s'ha tornat eixordador. I aquesta és La Crida: la terrible, paorosa, esglaiadora, angoixant revelació que ser un gegant entre nans no et converteix en un gegant, sinó en el rei dels nans.

Però la societat, aquella Gran Dida de la Complaença, li xiuxiueja a cau d'orella el dolç cant de les sirenes. El convida a romandre al Jardí de les Delícies Instantànies. Per a què emprendre una gesta àrdua, espinosa, ingrata, exigent i, per això, l'única digna de ser empresa? Per a què parlar de projectes, de somnis, d'accions, de futurs per a forjar? Quina vulgaritat! El modern, el chic, el que acumula "m'agrades" en el gran àbac de l'aprovació social, és la festa, l'evasió, el carrusel hedonista. La cort li estira la capa, li ofereix la copa fàcil de la gresca interminable i li recorda que l'esforç és un concepte obsolet, una antigalla dels avis. I vet aquí El Rebuig de la Crida, la temptació d'abdicar no del tron, sinó de la possibilitat de ser alguna cosa més.

Mes el veritable heroi, fins i tot en la nostra Catalunya del lament i la procrastinació, sent l'agulló de la grandesa. I en un acte de suprema rebel·lia, comet la més gran de les traïcions: abdica. Creua el Llindar. S'exilia voluntàriament del seu còmode regne per a buscar una terra estranya, un lloc inhòspit, un nou feu on ell no sigui el rei, sinó l'últim dels serfs. Busca, deliberadament, una sala on tots, sense excepció, siguin més llestos, més hàbils, més ràpids, més brillants, més cultes que ell.

I comencen Les Proves. L'heroi, ara un humil aprenent, pateix. El seu ego, antany inflat com un zepelí, és brutalment despressuritzat. Se sent maldestre, ignorant, lent, inadequat, incompetent. Les converses ja no són un monòleg de les seves gràcies, sinó una simfonia d'idees que a penes aconsegueix desxifrar. És la Forja. És el Gresol. Cada dia és una petita humiliació, una derrota gloriosa, un pas dolorós cap a una versió de si mateix que no sabia que podia existir. Els seus nous aliats no li riuen les gràcies; li qüestionen els arguments. No li aplaudeixen les ocurrències; li poleixen les idees.

I aleshores, després del degut temps de cocció en aquest foc purificador, l'heroi retorna. O, més ben dit, el que retorna és un ésser transmutat. Ha obtingut L'Elixir: no la immortalitat ni un tresor, sinó el dur, pesat, incòmode i meravellós do de l'autorespecte. Ja no necessita l'aplaudiment dels necis per a saber-se valuós.

I des de la seva nova talaia, contempla els qui mai van partir. Els veu en els seus trons de cartó pedra, regnant sobre el no-res, queixant-se amargament de la seva mala sort, de com d'injusta és la vida, de com de desgraciada és la seva existència. Els escolta planejar la pròxima festa, la pròxima evasió, la pròxima dosi de soroll per a fer callar el fragorós silenci de la seva pròpia vacuïtat. I l'heroi, per fi, comprèn. Comprèn que el destí no és una loteria, sinó una elecció. L'elecció entre ser el monarca d'un erm o el més humil dels picapedrers en la construcció d'una catedral.