Cròniques d'un Nàufrag Ferroviari o La Resurrecció de l'Acer A315-33 (Opus 1, en Do Menor per a Teclat i Tren Demorat)

Qui subscriu aquestes línies, modest amanuense i futur literat de fama —espero— pòstuma, es trobava davant d'una cruïlla existencial. El meu fidel corser, un portàtil de la noble casa Acer, model A315-33, llanguia. El seu cor, un Celeron de llinatge humil però voluntariós, es veia oprimit pel jou d'un sistema operatiu panxut i capriciós, arribat de les llunyanes terres de Redmond, un tal Windows 10. Aquell giny, dotat d'un àgil SSD i uns ufanosos 8 gigues de RAM, s'arrossegava amb la dignitat d'un cargol amb reuma. Iniciar la sessió era un acte de fe; obrir el navegador, una aposta de futur.

Fou aleshores, en la quietud d'una d'aquelles pauses metafísiques que generosament ens regala Rodalies de Catalunya —aquell ens que juga amb l'espaitemps amb més desimboltura que un físic teòric—, quan vaig prendre una decisió. El meu Acer no estava destinat a ser un pitjapapers amb ínfules. No! Estava destinat a ser el meu taller d'idees, la meva farga de novel·les, el meu púlpit de blocs. Estava destinat a ser la meva arma contra el tedi ferroviari.

I així em vaig llançar a un periple, com un Jasó a la recerca del velló d'or, però amb menys argonautes i més arxius .iso.

La meva primera parada fou el ducat de Zorin OS. Oh, quina bellesa! Quina elegància! Un adonis digital que vestia les millors sedes de GNOME. Per un moment, vaig creure haver trobat l'Edèn. Però aviat vaig descobrir que la seva bellesa era directament proporcional a la seva gana. El meu Celeron, el meu fidel però modest Sancho Panza, suava tinta de bit per a mantenir el pas. En els moments de pressa, es notava pesant, com un aristòcrata forçat a córrer per no perdre l'últim tramvia. No, no era per a nosaltres.

Decebut, em vaig refugiar en l'austeritat monacal dels escriptoris MATE i XFCE, sota l'estendard de Linux Mint. Velocitat! Eficiència! L'Acer s'enlairava. Era un asceta del bit, un faquir del processador. Les finestres apareixien abans que jo acabés de pensar-ho. Emperò, la inspiració visual era la d'un formulari d'Hisenda. Per a una ànima d'artista com la meva, allò era funcional, sí, però tan estimulant com mirar una paret mentre s'eixuga.

Fou aleshores quan vaig cometre el meu gran error, la meva hybris particular: elementary OS. El cant de sirena! Em va xiuxiuejar a cau d'orella promeses d'un disseny tan pur que Steve Jobs aplaudiria des del seu núvol d'iCloud. I jo, ingenu, vaig caure. El desastre no fou menor, fou... majúscul. Un sistema més inestable que un flam en una rentadora centrifugant. Es penjava! Es bloquejava! Em mirava amb menyspreu digital mentre jo, en una sessió de terminal d'emergència, com un MacGyver informàtic, intentava forjar un USB d'escapament. Allò no fallava com una escopeta de fira; l'escopeta de fira, al seu costat, era un instrument de precisió suïssa.

I així, malmès però savi, amb l'ànima digital adobada per la batalla, vaig arribar al port de Linux Mint Cinnamon. I es féu la llum.

L'equilibri inefable. L'elegància sense l'arrogància, la velocitat sense l'ascetisme. El just mitjà aristotèlic fet sistema operatiu. Era vistós, sí, però era un atleta, no pas un dandi. Era ràpid, sí, però no a costa de la bellesa.

Ara, aquest Acer, antany una ànima en pena, és el meu Taller de les Hores Perdudes. Un bastió de productivitat en el vòrtex temporal conegut com la línia R4 de Rodalies. Mentre el tren s'atura en un paratge indeterminat entre Martorell i Castellbisbal, per motius que els savis de la megafonia atribueixen a "una incidència en la senyalització" —eufemisme per a "un follet s'ha cruspit els cables"—, jo no desespero. Jo obro el meu Acer renascut.

I escric. I actualitzo els meus blocs. I deixo que la meva imaginació es plasmi en projectes. Les demores ja no són un suplici. Són temps d'escriptura. Rodalies proveeix el temps; el meu Acer, ara, proveeix els mitjans.

Que tremolin els editors! I que Renfe no arregli mai els seus trens. (Tampoc concebo que estigui entre els seus plans a curt, mitjà, llarg o infinit termini...)