Opus Animae Incuriae (en Missa de Rèquiem i Baieta Humida): Del Peatge Floral i el Judici dels Oblidats

Permetin-me una profecia personal, datada avui, en aquest primer dia de novembre de 2025. D'aquí a uns anys, la meva modesta carcassa reposarà en la seva morada final, un cubicle sense pretensions en algun carreró anònim d'un cementiri. Un nínxol, sí, aquelles golfes del més enllà on els ossos, o les seves cendres, es lliuren a un letarg geològic, una cosa semblant a les meves migdiades, però, sospito, de durada considerablement major.

Els prego, no obstant això, que no em busquin. No es molestin a pelegrinar. El meu epitafi, gravat amb la irreverència d'un Groucho Marx rediviu, serà una advertència clara i concisa: "NO EM VISITIN, JA PASSARÉ JO A VEURE'LS". Prenguin-s'ho com una declaració d'intencions, una exempció de tota responsabilitat afectiva post-mortem.

Sobretot en dates com aquesta. Avui, el primer de novembre, quan la confraria dels afligits de calendari oficia el seu ineludible ritu anual. És el dia de la gran migració a les necròpolis, una parada estratègica en el camí cap al vermut o el festí pantagruèlic en algun restaurant de renom. Assistim a la parafernàlia completa: el saqueig sistemàtic de les floristeries, deixant les seves existències més delmades que un exèrcit persa a les Termòpiles; i l'adquisició en massa de l'aixovar del dolgut: aquell lot de neteja compost per baieta, paper assecant i diversos elixirs per a abrillantar marbres i metalls, el model de luxe del qual inclou un bàcul extensible per a assolir les cotes celestials de la vuitena fila.

Un cop dins de la ciutat dels morts, comença la batalla. Una contesa logística per l'atenció de l'escàs personal i, sobretot, per l'accés a una d'aquelles torres de setge mòbils, aquella escala amb rodes que ens acosta una mica més a la làpida rere la qual emmagatzemem les restes de qui un dia fou estimat.

És el Dia de Tots Sants. Un dels dos únics moments de l'any en què la memòria col·lectiva es digna a recordar els seus morts. L'altre és el primer de gener, quan la cançó de Mecano ens trepa l'ànima i, entre serpentines i un xampany ja tebi, alcem la copa per ells en un brindis fugaç i un xic etílic.

En la majoria dels casos, permetin-me la brutal honestedat, és un pur acte d'hipocresia. Un grandiós teatre de la contrició social. En vida, la interacció era sovint "la visita del metge": arribar, una salutació ràpida, una anècdota, un somriure i un comiat precipitat. "Ja et trucaré", "a veure si ens veiem amb més calma". Frases fetes per a calmar una consciència que sabia que les nostres agendes, aquells tirans del nostre temps, sempre trobaven en el seu vast catàleg de nimietats un pretext més seductor; quelcom que, sense ser de cap manera més urgent, resultava infinitament més desitjable.

I això ens condueix a l'acte final d'aquesta litúrgia: l'ofrena floral. Permetin-me aquí invocar un axioma patern, pronunciat al seu dia per un estoic de la desconfiança, un lògic de la malícia. "Qui et regala flors", sentenciava amb la certesa d'un àugur, "és que alguna cosa ha fet, o alguna cosa farà". Aquella revelació se'm va incrustar a la psique com un dogma de fe. Des de llavors, ofreno moments, mai pètals. No obstant això, aquest primer de novembre, l'orbe sencer sembla culpable per comissió o, més sovint, per omissió. Tots, sense excepció, traginem els nostres rams cap a les làpides, confessant amb aquest acte el pecat de la memòria mandrosa.

La flor es transmuta així en la indulgència plenària del negligent. El pètal com a moneda per a subornar l'espectre de la nostra pròpia desídia. És l'aranzel amb què s'aplaquen les duanes de la consciència; el tribut sumptuós amb què se sufraga el fariseisme social per a fer callar durant 364 dies més l'eco insistent de la nostra abúlia. Perquè quan el teló d'aquesta funció cau, la necròpolis retorna al seu estat natural: un imperi de silenci i marbre, un erm on només el vent i els enterramorts recorden que allà hi habita algú.

Invoquem, doncs, la clemència dels fats perquè les escatologies del cel·luloide i el grafit errin en els seus funestos vaticinis. Perquè si en el Gran Dia del Desgreuge les legions d'oblidats s'alcessin en armes de calci i pols, el seu propòsit no seria el que imaginen. No vindran a devorar els nostres cervells —magre botí, per cert—, sinó a exigir el balanç de comptes del nostre afecte, a celebrar un judici sumaríssim on no hi haurà advocat defensor.

I en aquell tribunal, meus cars penitents d'efemèride, ni la més frondosa de les corones florals podrà comprar la vostra absolució.