Opus Amoris Fugacis (en Lliscar Sostingut i Compromís Evanescent): Del Catàleg Humà i l'Horror Vacui de l'Ànima

Hi hagué un temps, no tan llunyà en el calendari però sí a eons de distància en el costum, en què l'empresa amatòria era una gesta digna d'aquest nom. Requeria el setge pacient d'una fortalesa, el desxiframent d'enigmes, la diplomàcia d'un ambaixador i, de vegades, la valentia d'un legionari. Era una empresa d'inversió, sovint ruïnosa, però on l'objecte del desig era, si més no, un territori a conquerir, no un article en un aparador.

Avui, hem arrasat aquella fortalesa i en el seu lloc hem erigit un hipermercat. Un vast i lluminós empori de la carn accessible, un Gran Catàleg de Peces Humanes Intercanviables, governat per la deïtat més tirànica i capritxosa del nostre temps: El Num del Polze Omnipotent.

Ens prostrem davant del seu altar digital, aquest panteó de les aplicacions de cites, i realitzem el nou ritu sagrat. El lliscar. Esquerra o dreta. Descartat o aprovat. Com un cèsar decidint el destí d'un gladiador, emetem sentències inapel·lables sobre un rostre, un tors o una frase enginyosa prefabricada, en un lapse de temps inferior al que els nostres avis trigaven a encendre una cigarreta. Ja no és desfullar la margarida; és la desforestació industrial de l'afecte potencial. Es busca parella amb la mateixa substància amb què es trien vídeos de gats: per gratificació instantània i nul compromís intel·lectual.

I en aquest mercat de la vanitat, es produeix el més curiós dels miracles. Després d'una cacera exitosa, emergeix la litúrgia de la proclamació. L'espècimen acabat d'adquirir no és una simple companyia transitòria. Mai! És, invariablement, L'Amor Definitiu. És el fat, el destí, la peça del trencaclosques que faltava. S'anuncia als quatre vents, es rubrica a les xarxes socials amb la pompa d'un triomf romà. Per a, per descomptat, ser reemplaçat al cap d'uns mesos per un nou i millorat Amor Definitiu, en un cicle d'obsolescència programada de l'afecte que faria enrojolar el més cínic dels enginyers.

Què s'oculta rere aquesta frenètica i superficial dansa d'aparellament? És un simple excés d'oferta? Una tara generacional? Em temo que la diagnosi és molt més severa. Aquest carrusel infinit no és una recerca de l'altre. És una fugida desesperada d'un mateix.

El motor de tota aquesta maquinària no és l'amor, sinó la seva antítesi: el pànic. L'horror vacui de l'ànima. El terror a la Soledat.

La Soledat s'ha convertit en el gran tabú, en el monstre innombrable de la nostra era. I amb raó, car és un inquisidor implacable. No tortura amb poltres ni tenalles, sinó amb el seu més cruel instrument: el silenci. Un silenci eixordador on l'única veu que s'escolta és la pròpia. I en aquell tribunal sense escapatòria, la Soledat ens presenta, un a un, tots els nostres fantasmes, totes les nostres flaqueses, totes les esquerdes de l'armadura que amb tanta cura mostrem al nostre perfil.

Aquest tràfec constant de cossos no és més que un intent desesperat d'omplir aquest buit amb soroll, amb la novetat de l'altre, per a no haver d'escoltar el veredicte del propi ésser. La persona que no se suporta a si mateixa necessita un ostatge emocional permanent, un mirall aliè en què mirar-se per a no haver d'enfrontar-se al reflex del seu. No canvien de parella perquè s'avorreixin de l'altre; canvien de parella perquè s'avorreixen, i s'aterreixen, de la versió de si mateixos que emergeix quan la novetat s'esvaeix.

Així que no, no estem presenciant una revolució de la llibertat afectiva. Estem assistint a l'espectacle patètic de legions d'ànimes desparellades que no busquen un company de vida, sinó un simple company de cel·la. Un còmplice que els distregui, que els aplaudeixi la farsa, que els permeti, per un temps, no haver de mirar als ulls l'únic presoner del qual mai podran escapar: ells mateixos.