Opus Autodidactae Mirabilis (en Sol Menor de Diccionari i Títol Buit): Del Verb Forjat al Carrer i l'Acadèmic de Parla Maldestra

Permetin-me avui que, en lloc d'observar el manicomi extern, giri el microscopi cap endins i disseccioni un cas d'estudi que tinc el privilegi de conèixer de prop. Un fenomen que, per si sol, posa en dubte tot el nostre pompós, caríssim i, pel que sembla, cada cop més inútil entramat educatiu. Parlo d'un artífex, d'un cronista de l'èter, d'un demiürg que forja mons de ciència-ficció a les ones de la ràdio local i novel·les a la forja solitària del seu escriptori.

I vet aquí l'inici del prodigi, de l'anomalia que hauria de fer saltar totes les alarmes de la Conselleria d'Educació. Aquest individu, la formació reglada del qual es va aturar modestament a les portes de l'adolescència, esgrimeix un domini del verb, tant oral com escrit, d'una puresa i una precisió que farien enrojolar un catedràtic. El seu català, llengua adoptiva, brolla no només correcte, sinó robust, eufònic, ric, un instrument perfectament afinat malgrat haver estat construït lluny dels conservatoris oficials. I no content amb això, el seu deix tortosí, forjat no a l'aula sinó a la carretera, té la solidesa d'una arrel mil·lenària.

I ara, per contrast, contemplem el paisatge circumdant. Observem la legió de nous titulats, la cohort de joves i no tan joves que exhibeixen els seus certificats de nivell superior com qui mostra una butlla papal que garanteix l'entrada al cel. I els sentim parlar. I els llegim. I l'ànima se'ns cau als peus. Cada cinc paraules, un sacrilegi. Barbarismes que fan plorar sang a les estàtues de Fabra. Una sintaxi maldestra, forçada, que evidencia que no habiten la llengua, sinó que la visiten com un turista incòmode i sense guia. Assisteixo, perplex, a una massacre morfològica perpetrada per aquells que, de facto, haurien de ser-ne els custodis.

La paradoxa és d'una bellesa tràgica. ¿Com és possible que el fill de manxecs i granadins, l'autodidacte que va canviar les aules per les aventures sobre dues rodes, l'home que té com a única alma mater la biblioteca pública i les hores mortes, hagi assolit una mestria que se'ls nega a aquells que han invertit anys i fortunes en el sistema?

La resposta, em temo, és un epitafi per a la nostra era. L'un va aprendre per amor, per necessitat, per passió. El seu coneixement no és un adorn, sinó una eina. El va adquirir en el diàleg silenciós amb els llibres, en l'escolta atenta de la gent del carrer, en la disciplina autoimposada de l'escriptor que sap que cada paraula té el seu pes i la seva ànima. És un saber conquerit, no rebut.

Els altres, en canvi, semblen fruit d'un sistema que ja no ensenya, sinó que expedeix credencials. L'objectiu no és dominar la llengua, sinó aprovar l'examen que ho certifica. La seva atenció, el seu interès, el seu escàs capital intel·lectual, no està invertit en la cultura, sinó en el consum voraç de les letanies catòdiques de Netflix o en la litúrgia buida dels reality shows.

Així que no, el problema no és el bressol ni la sang. El problema és que hem confós el títol amb el saber. Hem creat una generació d'alfabets funcionals amb un currículum impecable. I jo, pobre de mi, observo aquest individu, aquest anacronisme vivent, i no puc evitar pensar que potser no és ell el miracle. Potser ell és, simplement, la norma del que hauria de ser. I la resta, la vasta, sorollosa i titulada resta, són el símptoma inequívoc de la decadència.

Així és com sona el principi del final. Així comença a morir una llengua: no per la força de l'enemic extern, sinó per la mandra i la incompetència dels seus propis fills.

Un altre dia, si tenen esma, ja parlarem del nivell d'anglès "mitjà" que enarboren tots als seus currículums. La comèdia, us ho asseguro, és encara més gran.