Opus Cometae Absurdae (en Fuga Còsmica i Soroll Blanc): De la Nau Nodrissa Imaginària i la Foguera Inquisitorial dels Píxels

Assistim, meus cars confrares de la lògica assetjada, a un esdeveniment d'una magnificència celestial, d'una rellevància còsmica, d'una transcendència gairebé teològica: l'univers, en un acte de pietat o d'infinita sorna, ha tingut a bé confirmar que un cometa és, en efecte, un cometa. La notícia, que hauria d'haver estat rebuda amb la mateixa fanfàrria que la confirmació que l'aigua mulla, ha caigut com una galleda d'aigua freda sobre el febril sanedrí dels nous àugurs, els hermeneutes del píxel borrós, els harúspexs de l'algorisme de YouTube.

Parlem, per descomptat, del ja cèlebre Cometa 3I/ATLAS. Un viatger interestel·lar, un nòmada de gel i pols que ha tingut la dissort de creuar el nostre veïnat en una era en què l'evidència empírica és una opinió discutible i qualsevol anomalia visual, la prova irrefutable d'una conspiració de proporcions galàctiques.

Des de la seva detecció, una nova secta de la credulitat s'havia aferrat a la més deliciosa i desitjable de les fantasies: que el 3I/ATLAS no era una prosaica bola de neu bruta, sinó una colossal, magnífica, imponent, esplèndida i amenaçadora nau nodrissa alienígena. Els seus profetes, atrinxerats en els foscos viaranys dels fòrums de "la veritat oculta", presentaven les seves proves amb el fervor de qui ha rebut una revelació divina: un canvi de lluentor inexplicable, una trajectòria lleument anòmala, una fotografia on un defecte del sensor es transmutava en una comporta de desembarcament.

Vet aquí el retorn gloriós de la mentalitat inquisitorial. Hem substituït els doctors de l'Església per administradors de grups de Telegram, però el mecanisme és idèntic. En el seu temps, un grapat de valents tecnòcrates —els Galileu, els Copèrnic, els Bruno— van ser amenaçats, silenciats i, en el pitjor dels casos, convidats a una barbacoa sacramental per l'audàcia de suggerir que el nostre món no era el centre de l'univers. Avui, els seus epígons moderns, els astrònoms del radiotelescopi de Nançay, han gosat cometre una heretgia similar: han escoltat el cometa.

I el cometa ha parlat. O, per ser precisos, ha emès el murmuri inequívoc, la signatura espectral irrefutable, dels radicals d'hidroxil (OH). Aquesta és la signatura inconfusible de l'aigua desmembrada per la carícia letal del sol. La prova concloent, aclaparadora, definitiva, indiscutible i terriblement avorrida que l'objecte és, en efecte, una massa de gel sublimant-se en el buit. No ha transmès una salutació en klingon; ha eructat vapor d'aigua.

La Raó, aquesta donzella perpètuament en perill, ha guanyat una escaramussa, però la guerra, em temo, està perduda. Perquè el que és veritablement fascinant d'aquest episodi no és la facilitat amb què s'abraça el disbarat, sinó l'anhel que hi subjau. L'esperança gairebé religiosa que, en efecte, allò fos una nau nodrissa. Ningú esperava un contacte pacífic a l'estil d'Encontres a la tercera fase. No. L'esperança era la d'una invasió, una purga, un gloriós extermini.

Heus aquí la diagnosi de la nostra civilització. Hem arribat a tal grau d'automenyspreu, a tal nivell de fastigueig amb la nostra pròpia i paupèrrima, insignificant, banal, fútil i, en darrera instància, prescindible existència, que l'única redempció que anhelem és l'aniquilació a mans d'un Deus ex machina alienígena. Preferim ser reduïts a cendres per un raig de plasma xenoforme que suportar un dia més de la nostra política, de la nostra cultura, de la nostra insuportable lleugeresa.

La foguera de la Inquisició, si més no, prometia a l'heretge una arribada expedita i calenteta al més enllà. La nova Inquisició de la conspiranoia ni tan sols ofereix això. Només ens promet una fi del món que no arriba mai, deixant-nos aquí, sols, amb la terrible i desoladora veritat: no hi ha ningú allà fora que vingui a posar ordre en aquest manicomi. Estem sols amb la nostra estupidesa. I, pel que sembla, això és molt més aterridor que qualsevol invasió.