Opus Hypnoticus Catodicus (en Brunzit de Fons i Ànima en Pausa): Confessions d'un Heretge davant l'Oracle de Cristall Líquid

 

Confesso, amb el pudor enrojolat, amb la vergonya ruboritzada, amb el recolliment timorat de qui revela una tara inconfessable a la cort de l'ortodòxia, que en els meus dominis resideix un televisor. És un monòlit negre, impassible, inert, silenciós, hieràtic, estàtic, que presideix el meu saló com un altar ciclopi a una deïtat oblidada, a un num deposat. Ignoro, en vasta i gairebé absoluta mesura, els complexos, enrevessats, abstrusos, esotèrics arcans del seu funcionament. La seva existència se'm manifesta, en comptades i fortuïtes ocasions, com un fenomen paranormal, com una psicofonia domèstica: unes veus espectrals, fantasmagòriques, etèries, irrompen en la sacrosanta quietud de la llar, instigant-me a creure que la morada ha estat víctima d'una invasió, d'una infestació, d'una possessió demoníaca. Però no. La investigació forense ulterior sol revelar que un agent felí o el cànid resident, en el seu deambular negligent i despreocupat, ha profanat amb el seu pes el comandament a distància, aquell ceptre de poder, aquell bàcul taumatúrgic que invoca els esperits volàtils de la teledifusió.

La seva única funció terrenal, que la meva limitada sapiència arriba a comprendre, és la de servir de vehicle sacramental a la meva consort per a l'execució de les seves senzilles, humils, modestes litúrgies vespertines; rituals de noms tan exòtics i cabalístics com "Pasapalabra" o "La Ruleta de la Fortuna". Per la meva banda, l'ominós artefacte podria ser expatriat, desterrat, exiliat, llançat a l'abisme, desintegrat en els seus àtoms primigenis. Car la meva fe, el meu credo, la meva devoció, resideixen en el vast, tangible, gloriós, vibrant i polsós catàleg de l'existència real; aquella epopeia que s'esdevé més enllà del seu asfixiant, limitador, constrictor marc de quatre cantonades.

I tanmateix, la societat sencera, la massa global, el ramat universal, sembla prostrar-se en adoració perpètua, en genuflexió constant, davant d'aquest electrodomèstic, antany injuriat com a "caixa tonta" i avui, en una exhibició d'ironia superlativa, ascendit a la noble categoria d'"intel·ligent". Una deïtat polimorfa, proteica, canviant, que es manifesta a través d'un panteó infinit, inabastable, inesgotable, d'avatars: Netflix, Disney, HBO... un exèrcit legionari de proveïdors de quimeres digitals que competeixen feroçment pel delme de la nostra atenció i l'holocaust del nostre temps.

Porto anys —lustres, gairebé— sense oficiar en el seu culte. He prevaricat, sí, he comès pecat en alguna marató de sèries, concessions paternes a la prole per a mantenir la pau social. Però la meva vida, el meu autèntic, veritable, genuí evangeli, s'escriu en altres pergamins, en altres còdexs. S'escriu en la cavalcada furiosa, veloç, impetuosa, sobre el meu corser d'acer; en el diàleg silent i transcendent amb els morts il·lustres que habiten els meus llibres; en el modest, humil però sobirà acte demiúrgic d'escriure o de crear. En la prosaica, vulgar, però sublim i gairebé divina litúrgia d'una terrassa al sol; en el fum sagrat i aromàtic d'una barbacoa; en el simple, senzill i, per això, revolucionari acte d'estar.

És per aquesta apostasia, per aquest cisma voluntari, per aquesta heretgia conscient, que sovint em sento com un estranger a la meva pròpia terra. Un pària, un apàtrida, un proscrit en la conversa mundana. Quan els feligresos, abduïts, transportats, alienats per l'èxtasi comunal, desgranen els últims miracles esdevinguts en el reality de torn o debaten sobre la més profunda, abstrusa i bizantina exegesi de l'última sèrie de moda, jo assenteixo amb la mateixa cara de docta, greu i solemne incomprensió amb què escoltaria una dissertació teològica en arameu antic. Són noms que em sonen, sí, com em sonen els dels emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic: sé que van existir, però la seva rellevància en la meva cosmogonia personal és nul·la, inexistent, infinitesimal.

Assisteixo, des de la meva talaia d'exiliat, al grandiós, tràgic, lamentable espectacle d'una cultura d'allò efímer, d'allò fugaç, d'allò perible. Sèries que són devorades amb l'avidesa d'un eixam de llagostes, per a ser oblidades, rebutjades, repudiades a la setmana següent, quan el següent mannà catòdic descendeixi del cel digital. Personatges pels quals se sofreix i es debat amb una passió, amb un ardor, amb una vehemència que ja no es reserva per als veïns de carn i ossos, i els noms dels quals ningú recordarà d'aquí a un any.

Així que sí, ho reconec, tinc un televisor. I cada dia sospito més de la seva veritable, oculta, maliciosa utilitat. No és un electrodomèstic. És una colossal, gegantina, monstruosa màquina de rentar cervells. Un prisma de quatre cantonades —antany arrodonides i amb una culata indecent, avui planes, afilades i estilitzades— dissenyat per a limitar l'horitzó, perquè el ramat no alci la vista més enllà del prat catòdic que se li ofereix.

Ho reconec, tinc un televisor. Potser algun dia li descobriré un ús noble, elevat, digne.

De moment, tinc una tele.