M'ha arribat, amb l'imprimatur d'un document pontifici, un edicte del meu mecànic —a qui considero el meu Dipositari de la Clau Anglesa i Sant Crisòstom de l'Engranatge—, convocant-me, a mi i a tota la meva nissaga, a la més insòlita de les assemblees socials: la inauguració d'una efígie de bronze erigida en honor meu. Un monument que no celebra la virtut, sinó el volum de negoci que la meva Versys 650, aquella màquina que beu del més pur octanatge, ha generat des d'aquell càndid i fatal mes de maig.
Jo, que ingènuament vaig creure en la bicromia de l'abonament de Rodalies, vaig ser promptament desenganyat per l'R4, aquella línia que no és un traçat ferri sinó un Vòrtex de la Paràlisi, un experiment social on el temps es dilata amb l'elasticitat d'un xiclet usat. El Fat ferroviari de l'R4, amb la complicitat tàcita de la Generalitat (aquell Consell de Procrastinació que administra el caos amb la flegma d'un filòsof contemplant una taca a la paret), ha aconseguit convertir el transport públic en un costós Vot de Pobresa que només serveix per a guarnir la cartera.
Les explicacions de les "incidències" són, per si mateixes, una Antologia de l'Absurd. Se'ns diu que hi ha obres del Corredor Mediterrani (aquella Quimera que s'albira, segons el cronograma, a l'arribada de l'Apocalipsi), que "un tren ha manifestat la seva objecció de consciència i s'ha aturat", o que "anem amb retard" (una tautologia que, de tan evident, frega el nirvana). El súmmum d'aquesta retòrica és culpar la pluja, com si l'aigua fos una novetat meteorològica importada del Valhalla i no la condició natural que tota infraestructura digna de tal nom ha de saber gestionar.
I per sobre de tots, en el zenit d'aquesta comèdia del despropòsit, s'erigeix el Gran Oracle de la Moncloa, el Pontífex dels Ponts, la nomenclatura del qual és, per ella mateixa, una burla cruel a la solidesa. Aquest Hierofanta de les Xarxes es passa la jornada, no supervisant l'acer i la catenària, sinó absort a X (antigament conegut com l'Àgora de la xerrameca), més capficat a proveir contingut a l'algorisme d'Elon Musk que en la res publica. La seva tasca sembla la d'un monjo benedictí comptant m'agrades, un Censor Màxim que mesura el seu èxit per la virulència de la seva darrera rèplica digital. Mentre els vagons s'aturen i les vies s'ensorren, ell es dedica a bastir ponts de controvèrsia ad hominem. Un home que ignoraria el Diluvi Universal per debatre sobre la millor marca de paraigües a l'oposició!
Davant el non plus ultra de la indolència, la meva única salvació ha estat el Via Crucis motoritzat. La meva Versys, convertida en el Símbol de la Resistència Cívica, s'ha vist obligada a transitar l'AP-7, el nus de la B-40 i el descens furiós per la B-10 i la Gran Via. El motor, concebut per al passeig bucòlic, ha estat sotmès al rigor d'una Marató Espartana per culpa de la desatenció del Ministre dels Tuits.
Cada rodament que ha cridat d'agonia, cada pastilla de fre que ha expirat prematurament, ha estat un xec al portador per a Don Reparatus. La meva moto no té avaries; té generadors de liquiditat. Jo no sóc un client; sóc el Manà del Taller, la materialització del Miracle de la Multiplicació de les Factures.
Per això, el dia de la desvelada, el simulacre escultòric no serà un bust heroic, sinó una Al·legoria del Dèficit Aliè. Una figura meva, pètria i resignada, asseguda sobre una monumental rèplica d'una factura de deu folis cisellada en coure. La inscripció, ho sé, agrairà a ADIF, Renfe, la Generalitat i, per descomptat, a l'Eminent Tuitaire de la Moncloa.
És irònic que, per a honrar la meva butxaca foradada, l'Estat hagi d'agrair a la incompetència. Hi aniré. I mentre ens serveixin el vi d'honor, esperaré que la megafonia anunciï: "Disculpin, l'acte es retarda... una incidència en la megafonia ha provocat que el Ministre de Transports hagi hagut d'interrompre un debat crucial a X per atendre una trucada..." Que el caos continuï! Que el meu mecenatge no s'aturi
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada