Opus Nativitatis Negatae (en Sol Menor de Fariseu i Palla Seca): Crònica de l'Hostal Tancat i el Camell Perplex a Bàrcino

 

I s'esdevingué en aquells dies, darrers de l'any de Gràcia de 2025, que l'august Sanedrí que regia els destins de la Ciutat Comtal, far autoproclamat de l'acollida i gresol de totes les fes, va emetre un dels seus ja cèlebres decrets. Mes abans de revelar la naturalesa del decret, permetin-me narrar una història, una paràbola que bé podria haver ocorregut a les seves mateixes portes.

Arribà als confins de la gran urbs un ancià fuster, de mans adormides i barba cana, acompanyat d'una jove donzella el ventre de la qual anunciava, amb la rotunditat de la vida mateixa, l'imminent miracle. Venien de les àrides terres de l'Orient Mitjà, buscant no res més que un exigu recer, un simple portal on arrecerar-se del fred i permetre que la vida s'obrís pas. Eren, a tots els efectes, immigrants pobres, d'ètnia jueva, pròfugs d'una situació incerta. Un cas de manual per al protocol d'asil de la ciutat que s'enorgullia de la seva diversitat.

Van trucar a les portes, no d'un hostal, sinó a les de la mateixa consciència de la metròpoli. I la ciutat, a través dels seus pontífexs de la inclusió, els va respondre.

Se'ls negà l'empara.

No per manca d'espai, que de places n'hi ha de sobres en el vast pessebre de l'erari. La raó fou més subtil, més perversa. El seu cas va ser estudiat pels doctes fariseus de la nova moral i declarat deficient. La seva història, es va argumentar, era "problemàtica". Era un relat d'una família pobra de l'Orient Mitjà, sí, però era "massa tradicional". Mancava, segons el veredicte, d'una "adequada anàlisi de la perspectiva de gènere" i "reforçava arquetips heteronormatius". A més a més, i vet aquí el pecat capital, la seva narrativa tenia arrels profundes en la cultura local, i el Sanedrí, en la seva infinita saviesa, preferia importar narratives foranes, convenientment desarrelades, abans que validar les pròpies.

L'ancià i la donzella, repudiats no per ser estrangers, sinó per ser-ho d'una manera culturalment "incorrecta", hagueren de buscar empara a la perifèria de l'oblit.

I així, l'Any de Gràcia de 2025, el Sanedrí de Bàrcino, en un acte de fariseisme que faria enrojolar Caifàs, decretà oficialment que el Pessebre no seria erigit a la plaça pública. El motiu adduït fou, com sempre, el laïcisme. Un laïcisme curiós, elàstic, que s'oblida de si mateix per a celebrar amb gran pompa i circumstància els festivals d'altres confessions, però que esdevé rígid i implacable com una llei romana quan es tracta de la tradició que, per bé o per mal, ha vertebrat el seu propi calendari.

És un greuge de proporcions bíbliques. Un menyspreu no ja a una fe, sinó a una cultura. Un insult a aquell mateix Orient Mitjà del qual provenen els protagonistes del relat, als qui diuen defensar amb tant d'afany. És l'acte de qui es lamenta pel temple derruït en una terra llunyana, mentre ell mateix fa servir el mall per a demolir les columnes de la seva pròpia llar.

No ens enganyem. Això no és una defensa de la neutralitat de l'Estat. És una declaració de guerra cultural selectiva. És la manifestació d'una doble vara de mesurar tan vasta que per ella hi podria passar una caravana de camells carregada d'hipocresia. Es despleguen catifes carmesines per a litúrgies exòtiques, es financen ritus de geografies llunyanes en nom de la diversitat, però es mostra un desdeny glacial per la narrativa que conta la història d'una família migrant de l'Orient Mitjà a la qual, precisament, se li va negar el refugi.

És el súmmum de la política de la inclusió com a eina d'exclusió. Un mecanisme que no busca la cohesió social, sinó el foment d'una geopolítica de la virtut on s'afavoreix allò forà no pel seu valor intrínsec, sinó per la seva utilitat com a ariet contra allò propi.

I així, la ciutat que es vanta de tenir les portes obertes, li va tancar l'única que de veritat importava: la de la seva pròpia memòria.