Soliloquis d'un Amanuense Perplex

  En el panteó dels malfactors de la matèria, existeixen aristòcrates del verí, agents letals amb un llinatge irreprotxable. Parlo del plom, aquell lent assassí d'imperis i cervells; del mercuri, el cartògraf foll de les tremolors; de l'arsènic, el discret murmuri a la copa de vi. Parlo de la radiació, aquella ira invisible dels àtoms que desfilagarsa el teixit mateix de la vida. Eren, i són, conceptes d'una puresa i una contundència admirables. La Toxicitat, en la seva accepció primigènia, no era una opinió. Era un fet. Un fet mesurable en dosis letals i fallades orgàniques.

Els qui vam tenir el privilegi de néixer sota la llum crepuscular del segle XX, som avui els custodis d'un panteó en runes. Som els darrers sacerdots d'un culte els déus del qual, si no han mort, han estat exiliats a l'Olimp de la radiofórmula de matinada. Recordem una era, una Arcàdia sònica, on titans caminaven sobre la Terra. Parlo dels Mercury, dels Jackson, dels Sting; arquitectes de catedrals sonores, mestres de la melodia i el verb. Aquella era la gran República de la Música. Un estat federal on convivien, en sorollosa però respectuosa harmonia, els ducats del heavy metal, els comtats del punk, els principats del pop i les baronies del rockabilly. Cadascú amb els seus estendards i els seus himnes, però tots jurant lleialtat als mateixos principis immutables: la lletra, la melodia, l'harmonia i la veu. Una veu que, com l'acer forjat, podia ser imperfecta, però era genuïna i creada en el foc d...

Recordo, en els anals boirosos de la meva pròpia puerícia, una llei de la física tan immutable com la de la gravetat: la Llei de la Trajectòria Materna. Sostenia que qualsevol objecte contundent però aerodinàmicament estable —una sabatilla, un drap de cuina, l'ocasional llibre de butxaca— podia, sota l'impuls d'una justa ira parental, convertir-se en un projectil teledirigit d'una precisió sorprenent. L'impacte no només corregia la conducta, sinó que impartia una lliçó inoblidable sobre causa, efecte i la importància de la velocitat d'evasió. Era una pedagogia crua, sí, però que forjava en la ment infantil un saludable respecte pels límits.

Qui subscriu aquestes línies, modest amanuense i futur literat de fama —espero— pòstuma, es trobava davant d'una cruïlla existencial. El meu fidel corser, un portàtil de la noble casa Acer, model A315-33, llanguia. El seu cor, un Celeron de llinatge humil però voluntariós, es veia oprimit pel jou d'un sistema operatiu panxut i capriciós, arribat de les llunyanes terres de Redmond, un tal Windows 10. Aquell giny, dotat d'un àgil SSD i uns ufanosos 8 gigues de RAM, s'arrossegava amb la dignitat d'un cargol amb reuma. Iniciar la sessió era un acte de fe; obrir el navegador, una aposta de futur.

Assistim, meus pacients i perplexos confrares, a la gestació d'una nova croada, d'una guerra santa lliurada no per la conquesta de Jerusalem, sinó per la presa d'una fortalesa molt més inexpugnable: l'Institut d'Estudis Catalans. Una legió de nous templers, armats no amb l'espasa, sinó amb el neologisme, s'ha embarcat en una missió audaç, atrevida, agosarada, intrèpida, valenta, coratjosa, resolta, decidida: l'extirpació quirúrgica del gènere gramatical.

Assistim, meus cars confrares de l'escepticisme, a l'adveniment d'una nova fe. No té déus de carn i ossos, però sí els seus pontífexs, els seus dogmes, els seus anatemes i la seva Inquisició. És el Culte Verd, l'Eclesia de la Sostenibilitat, i els seus acòlits, joves de fervor tan vehement com escassa memòria, prediquen el seu evangeli en els nous púlpits: les caixes dels supermercats, els fòrums d'internet, les tertúlies del cafè. Permetin-me, abans de prosseguir, un exercici de memòria, una excavació arqueològica en els estrats de la meva pròpia biografia. Recordo ser l'herald, el jove emissari enviat pel matriarcat familiar a la litúrgia diària dels recàrrecs. I en aquell temps, sense saber-ho, practicàvem una ecologia tan estricta que avui ens convalidaria un doctorat en Sostenibilitat per la Universitat de Friburg. Ningú parlava...

Permetin-me dissertar sobre el més tràgic, patètic, llastimós, deplorable, funest de tots els arquetips humans: no el malvat, no el màrtir, sinó el Ploraner Perpetu. Aquella ànima en pena, aquell espectre errant, aquell fantasma vociferant que ha convertit la seva existència en un inacabable, interminable, incessant, sempitern funeral per una felicitat que un dia va tenir a les mans i que, en un acte de ceguesa còsmica, va deixar escapar com si fos sorra. Contemplin l'individu en la seva era daurada, en el seu apogeu inconscient. El Destí, en un acte de generositat inaudita, gairebé insultant, li havia dipositat a la falda una joia. No parlo d'un mer ornament, d'una quincalla brillant. Parlo d'una obra mestra de l'artífex universal. Una creació única, singular, irrepetible, inimitable, exclusiva. Podia ser un amor d'una lleialtat adamantina, una amistat forjada amb l'acer dels juraments in...

Vet aquí l'adveniment del crepuscle del divendres, aquell instant sagrat, aquell moment numinós en què la Deïtat Tirànica de la Productivitat allibera les cadenes dels seus serfs. I aleshores, com si obeïssin a una crida atàvica, a un impuls genètic irrefrenable, l'Homo Sapiens Urbanita dona començament al seu gran, cíclic, setmanal i absolutament demencial èxode. Assistim a la mobilització de les legions. Falanges motoritzades, cohorts d'acer i plàstic, es preparen per a la fugida del Gran Rusc, de l'Urbs de Ciment, del Panteó de la Pressa. El seu objectiu: escapar de la civilització. El seu destí: un paradís rústic, anhelat, somiat, idealitzat, ja sigui a les costes o als cims, on prometen purificar la seva ànima maculada per l'estrès de la setmana. I per a assolir aquest nirvana, aquest recés de pau, se sotmeten voluntàriament a ...

Assistim, meus estupefactes i astorats confrares, al floriment d'una nova, sorprenent, enlluernadora, portentosa, miraculosa nissaga d'infants prodigi. Una generació de petits titans, de minúsculs semideus, de precoços polímates, l'existència dels quals sembla desafiar les anquilosades lleis de la corba de Bell. Els seus devots progenitors, convertits en cronistes i hagiògrafs de la seva pròpia prole, ens anuncien diàriament la bona nova: els seus plançons no són simples nens; són la síntesi millorada d'Einstein i Steve Jobs, un híbrid de Newton i Mozart, la segona vinguda de Leonardo da Vinci en format de butxaca. El miracle, la prova irrefutable, l'estigma diví que confirma la seva genialitat, és la seva destresa innata, instintiva, gairebé preternatural amb l'artefacte. Observin el demiürg domèstic, el pare o la mare, amb el rostre transfigurat per l'èxt...

Vet aquí el començament de la nostra faula, el punt de partida de tot heroi abans de ser-ho: el Regne de la Tèbia. És un feu petit, acollidor, confortable, segur, predictible, afalagador i, per això mateix, letal. En aquest regne, el nostre protagonista és el monarca absolut, el sobirà indiscutible, el cèsar de la seva pròpia i minúscula Roma. Cadascuna de les seves paraules és un edicte de saviesa; cada ocurrència, una genialitat celebrada amb l'aplaudiment fàcil i el riure prompt de una cort d'aduladors de minvat enteniment. És, en definitiva, el més llest de la sala. I la seva parella, el consort perfecte per a un rei de tan modest imperi, és un mirall que només retorna una imatge de plàcida, serena, incontestada i soporífera superioritat. És el paradís de la vanitat, l'Arcàdia de l'autocomplaença. Però fins i tot en ...