Soliloquis d'un Amanuense Perplex

Assistim, meus cars confrares de la perplexitat, a l'era daurada de l'etiqueta clínica. Vivim temps en què la responsabilitat personal s'ha dissolt com un terròs de sucre en un oceà de diagnòstics a la carta. Antany, quan algú era un cretí, un gandul, un irresponsable o, utilitzant la terminologia tècnica precisa, un gilipolles, se'l tractava com a tal. La societat, amb el seu savi mecanisme d'autoregulació, li aplicava la medicina corresponent: l'ostracisme, l'esbroncada o l'acomiadament procedent.

S'acompleix avui, amb la precisió matemàtica d'una condemna penitenciària, un any exacte des del meu exili. Un any des que els fats administratius, en un gir que ells anomenen "promoció" i jo visc com una deportació, em van arrencar del meu hàbitat natural. Jo, que era feliç, immensament feliç, a la primera línia del front, en aquella trinxera de fluorescents i cafè de màquina que són les Urgències. I no en qualsevol horari, no. Jo habitava el torn maleït per als febles, el torn dels vampirs i els insomnes, el torn on la humanitat es mostra sense filtres: la Nit.

Moltes vegades, en la quietud de la nit, quan el soroll del món s'apaga i només queda el brunzit de la nevera i el dels propis pensaments, m'assalta una pregunta. És una qüestió ingènua, gairebé infantil, pròpia de qui observa un formiguer i no entén per què unes formigues ataquen les altres sense motiu aparent: Qui podria tenir-me enveja a mi?

Permetin-me avui que, en lloc d'observar el manicomi extern, giri el microscopi cap endins i disseccioni un cas d'estudi que tinc el privilegi de conèixer de prop. Un fenomen que, per si sol, posa en dubte tot el nostre pompós, caríssim i, pel que sembla, cada cop més inútil entramat educatiu. Parlo d'un artífex, d'un cronista de l'èter, d'un demiürg que forja mons de ciència-ficció a les ones de la ràdio local i novel·les a la forja solitària del seu escriptori.

PREGUEU A DÉU EN CARITAT PER L'ÀNIMA DE EL SENYOR SENY CATALÀ Qui, després d'una llarga i penosa malaltia consuntiva, ha lliurat la seva ànima al Creador a la Ciutat de Barcelona, en data indeterminada però d'efectes palpables a finals de l'Any de Gràcia de 2025, havent rebut els nuls auxilis espirituals d'una societat que ja no el reconeixia. A. C. S. Els seus parents i afligits —aquella minoria clandestina que encara el professava— participen a les seves amistats tan sensible i irreparable pèrdua.

Permetin-me una confessió, meus soferts confrares de la perplexitat. Jo, que em solaço desxifrant la tàctica alexandrina a Gaugamela o l'arquitectura lògica d'un sistema ben ordenat, em trobo intel·lectualment inerme, com un legionari sense escut, davant de l'oracle insondable d'allò que la cúria moderna ha pontificat com a "Art". I confesso que sospito que no és el meu intel·lecte el que flaqueja, sinó el mateix oracle el que balbuceja en un idioma inventat perquè tots fem veure que l'entenem.

Permetin que els convidi a travessar una porta. No és la d'un teatre, ni la d'un temple, ni la d'un manicomi, tot i que comparteix atributs amb els tres. És la porta d'Urgències, el sanctasanctòrum de la malaltia sobtada, el Purgatori on el temps s'atura i la paciència és l'única moneda de curs legal. He retornat a aquest oceà de fluids i laments, aquest cop no com a remer d'ambulància, sinó com el modest faroner que coordina les marees de metges i malalts, assegurant que la llum del caduceu no s'extingeixi mai. I des d'aquesta talaia, rere anys d'observació empírica, he arribat a una conclusió axiomàtica, a una veritat tan ineludible com herètica.

  Confesso, amb el pudor enrojolat, amb la vergonya ruboritzada, amb el recolliment timorat de qui revela una tara inconfessable a la cort de l'ortodòxia, que en els meus dominis resideix un televisor. És un monòlit negre, impassible, inert, silenciós, hieràtic, estàtic, que presideix el meu saló com un altar ciclopi a una deïtat oblidada, a un num deposat. Ignoro, en vasta i gairebé absoluta mesura, els complexos, enrevessats, abstrusos, esotèrics arcans del seu funcionament. La seva existència se'm manifesta, en comptades i fortuïtes ocasions, com un fenomen paranormal, com una psicofonia domèstica: unes veus espectrals, fantasmagòriques, etèries, irrompen en la sacrosanta quietud de la llar, instigant-me a creure que la morada ha estat víctima d'una invasió, d'una infestació, d'una possessió demoníaca. Però no. La investigació forense ulterior sol revelar que un agent felí o el cànid resident, en el seu deambular negligent i despreocupat, ha profanat amb el seu p...

Assistim, meus cars confrares de la lògica assetjada, a un esdeveniment d'una magnificència celestial, d'una rellevància còsmica, d'una transcendència gairebé teològica: l'univers, en un acte de pietat o d'infinita sorna, ha tingut a bé confirmar que un cometa és, en efecte, un cometa. La notícia, que hauria d'haver estat rebuda amb la mateixa fanfàrria que la confirmació que l'aigua mulla, ha caigut com una galleda d'aigua freda sobre el febril sanedrí dels nous àugurs, els hermeneutes del píxel borrós, els harúspexs de l'algorisme de YouTube.

Observin amb mi, si els plau i la fatiga existencial no els ha vençut encara, el Gran Tauler sobre el qual es dirimeix la nostra tediosa tragicomèdia. Un artefacte venerable, amb els seus escacs ben definits per l'ús i el costum, les seves regles sedimentades rere segles de praxi. Coneixíem, grosso modo, el moviment del cavall, la trajectòria diagonal de l'alfil i la vocació de modesta infinitud del peó. Una partida predictible, potser, però una en què la victòria o la derrota depenien d'una lògica, per simple que fos, compartida per tots els contendents.

Heus aquí l'Acta Notarial del meu Infortuni Motoritzat, el relat de com la desídia estatal s'ha transmutat en la més tangible de les fortunes privades. M'ha arribat, amb l'imprimatur d'un document pontifici, un edicte del meu mecànic —a qui considero el meu Dipositari de la Clau Anglesa i Sant Crisòstom de l'Engranatge—, convocant-me, a mi i a tota la meva nissaga, a la més insòlita de les assemblees socials: la inauguració d'una efígie de bronze erigida en honor meu. Un monument que no celebra la virtut, sinó el volum de negoci que la meva Versys 650, aquella màquina que beu del més pur octanatge, ha generat des d'aquell càndid i fatal mes de maig.

  Si algú es veiés en l'hercúlia tasca de destil·lar l'ànima d'aquest nostre país en un únic símbol, en un arquetip irrefutable, s'enfrontaria a un cisma de proporcions teològiques. Certs erudits postularien la  Migdiada , però la seva candidatura es dissol en un mar de disputes bizantines: ha de ser el letarg breu, gairebé místic, de vint minuts a l'estil regeneratiu, o la immersió abissal de sofà, pijama i orinal?

Hi hagué un temps, no tan llunyà en el calendari però sí a eons de distància en el costum, en què l'empresa amatòria era una gesta digna d'aquest nom. Requeria el setge pacient d'una fortalesa, el desxiframent d'enigmes, la diplomàcia d'un ambaixador i, de vegades, la valentia d'un legionari. Era una empresa d'inversió, sovint ruïnosa, però on l'objecte del desig era, si més no, un territori a conquerir, no un article en un aparador.

  I s'esdevingué en aquells dies, darrers de l'any de Gràcia de 2025, que l'august Sanedrí que regia els destins de la Ciutat Comtal, far autoproclamat de l'acollida i gresol de totes les fes, va emetre un dels seus ja cèlebres decrets. Mes abans de revelar la naturalesa del decret, permetin-me narrar una història, una paràbola que bé podria haver ocorregut a les seves mateixes portes.

Permetin-me una profecia personal, datada avui, en aquest primer dia de novembre de 2025. D'aquí a uns anys, la meva modesta carcassa reposarà en la seva morada final, un cubicle sense pretensions en algun carreró anònim d'un cementiri. Un nínxol, sí, aquelles golfes del més enllà on els ossos, o les seves cendres, es lliuren a un letarg geològic, una cosa semblant a les meves migdiades, però, sospito, de durada considerablement major.

  En el panteó dels malfactors de la matèria, existeixen aristòcrates del verí, agents letals amb un llinatge irreprotxable. Parlo del plom, aquell lent assassí d'imperis i cervells; del mercuri, el cartògraf foll de les tremolors; de l'arsènic, el discret murmuri a la copa de vi. Parlo de la radiació, aquella ira invisible dels àtoms que desfilagarsa el teixit mateix de la vida. Eren, i són, conceptes d'una puresa i una contundència admirables. La Toxicitat, en la seva accepció primigènia, no era una opinió. Era un fet. Un fet mesurable en dosis letals i fallades orgàniques.

Els qui vam tenir el privilegi de néixer sota la llum crepuscular del segle XX, som avui els custodis d'un panteó en runes. Som els darrers sacerdots d'un culte els déus del qual, si no han mort, han estat exiliats a l'Olimp de la radiofórmula de matinada. Recordem una era, una Arcàdia sònica, on titans caminaven sobre la Terra. Parlo dels Mercury, dels Jackson, dels Sting; arquitectes de catedrals sonores, mestres de la melodia i el verb. Aquella era la gran República de la Música. Un estat federal on convivien, en sorollosa però respectuosa harmonia, els ducats del heavy metal, els comtats del punk, els principats del pop i les baronies del rockabilly. Cadascú amb els seus estendards i els seus himnes, però tots jurant lleialtat als mateixos principis immutables: la lletra, la melodia, l'harmonia i la veu. Una veu que, com l'acer forjat, podia ser imperfecta, però era genuïna i creada en el foc d...

Recordo, en els anals boirosos de la meva pròpia puerícia, una llei de la física tan immutable com la de la gravetat: la Llei de la Trajectòria Materna. Sostenia que qualsevol objecte contundent però aerodinàmicament estable —una sabatilla, un drap de cuina, l'ocasional llibre de butxaca— podia, sota l'impuls d'una justa ira parental, convertir-se en un projectil teledirigit d'una precisió sorprenent. L'impacte no només corregia la conducta, sinó que impartia una lliçó inoblidable sobre causa, efecte i la importància de la velocitat d'evasió. Era una pedagogia crua, sí, però que forjava en la ment infantil un saludable respecte pels límits.

Qui subscriu aquestes línies, modest amanuense i futur literat de fama —espero— pòstuma, es trobava davant d'una cruïlla existencial. El meu fidel corser, un portàtil de la noble casa Acer, model A315-33, llanguia. El seu cor, un Celeron de llinatge humil però voluntariós, es veia oprimit pel jou d'un sistema operatiu panxut i capriciós, arribat de les llunyanes terres de Redmond, un tal Windows 10. Aquell giny, dotat d'un àgil SSD i uns ufanosos 8 gigues de RAM, s'arrossegava amb la dignitat d'un cargol amb reuma. Iniciar la sessió era un acte de fe; obrir el navegador, una aposta de futur.

Assistim, meus pacients i perplexos confrares, a la gestació d'una nova croada, d'una guerra santa lliurada no per la conquesta de Jerusalem, sinó per la presa d'una fortalesa molt més inexpugnable: l'Institut d'Estudis Catalans. Una legió de nous templers, armats no amb l'espasa, sinó amb el neologisme, s'ha embarcat en una missió audaç, atrevida, agosarada, intrèpida, valenta, coratjosa, resolta, decidida: l'extirpació quirúrgica del gènere gramatical.